dimarts, 16 de gener de 2018

Pregó de la festa major d’hivern de Vila-seca en honor de sant Antoni



Pregó de la festa major d’hivern de Vila-seca en honor de sant Antoni
Auditori Josep Carreras
Vila-seca dimarts 16 de gener de 2018


Il·lm. senyor Alcalde, regidores i regidors, ciutadanes i ciutadans de Vila-seca.

Deia un ja llunyà any 1989 el pregoner per aquella ocasió, el qui fou primer alcalde democràtic de Tarragona i excel·lent historiador, en Josep Maria Recasens, que un pregoner forani s’exposa a caure en errors per molt que hi posi els cinc sentits, i sobretot corre el risc de que l’auditori els capti; afegia que qualsevol possible relliscada tant sols pot ser compensada per la promesa del pregoner d’esforçar-se a ser honest.  Serveixin les seves paraules per demanar excuses per avançat. En primer lloc agrair al senyor Alcalde la seva més que amable invitació que em permet estar avui aquí amb tots vostès, en una data com aquesta, de festa, uns dies que són per damunt de tot de convivència, d’alegria, de concòrdia. 

Vila-seca homenatja i festeja així a sant Antoni un dels pares del  monaquisme, fundador de la tradició del monacat copte i per extensió del monaquisme cristià. Figura també en certa manera misteriosa, no tant sols per la seva llunyania pel que fa al temps, als costums i a la mentalitat, sinó també per les diferents interpretacions que de llur vida ens han arribat. Què en sabem d’ell? Tres són les fonts documentals que ens han arribat d’aquest sant; en primer lloc la Vida d’Antoni escrita per sant Atanasi, en segon lloc una col·lecció del que s’anomena apotegmes, és a dir un recull de sentències o breus pensaments més a l’estil oriental que a l’occidental, i finalment un recull de set cartes que li són atribuïdes. Tot aquest conjunt divers ha anat recreant una imatge de sant Antoni que és la que ens ha arribat fins avui però el verdaderament cert és que Antoni té un lloc important en la història de la vida monàstica, de l’Església i de la cultura occidental. 

Potser amb certesa no fou pas un monjo però si un asceta la influència del qual es feu sentir entre els seus conciutadans, ja fossin cristians o pagans, que, principalment d’Egipte, acudien a ell com a mestre espiritual. Nascut de bona família a Koma, d’origen egipci, els seus pares pertanyien a la comunitat cristiana, els relats de la seva infància estan inspirats en els evangelis de la de Jesús, el que s’anomena els evangelis apòcrifs que no són reconeguts com a tals per l’Església però que han influït enormement en moltes de les nostres tradicions. Sembla que a meitats del segle III quan els pares ja havien mort i ell tenia al voltant dels vint anys abandonà els seus béns, i reservant-ne una part per la seva germana menor que estava al seu càrrec, abraçava la vida ascètica i començava a habitar en una tomba al desert. D’aquí arranquen els múltiples relats dels seus enfrontaments amb els dimonis que el van a visitar, que són un fidel reflex de les temptacions de Crist al desert. Poc després es retirà a una fortificació abandonada. A inicis del segle IV abandonava el seu aïllament, després d’uns vint anys, i començava a rebre deixebles i a guarir malalts, tenia allò que se’n deia poders taumatúrgics. A tant arribava la seva fama que es veié obligat a retornar al desert d’Aràbia des del qual periòdicament anava a la ciutat de Pispir per atendre als seus deixebles i als malalts. Moria  el 17 de gener de l’any 356.

Certament després de la seva mort s’anà forjant la que ha esdevingut la imatge que ens ha arribat a nosaltres, sobretot a través de l’esmentada Vida d’Antoni, d’Atanasi que l’havia conegut i que escriví prop de la data de la seva mort. És autèntica aquesta imatge que el relat de la seva vida ens proporciona? Correspon realment a la seva història? Ens trobem davant d’un gènere literari bastant allunyat del que avui entendríem per una biografia, perquè aquesta obra fou concebuda com un itinerari que servís de guia espiritual pels cristians que volien dirigir les seves passes vers la vida monàstica, aleshores incipient; es tractava de transmetre més uns ensenyaments morals que no pas de ser fidel a la simple biografia.

Antoni fou un jove ric i independent, fet que sempre destaquen aquests tipus de relats per mostrar l’abandó de les riqueses i l’opció voluntària per la pobresa, que cridat per Déu emprèn una nova vida, una vida alternativa en diríem avui, basada en el Nou Testament, en els ensenyaments de Jesús de Natzaret i en els relats de les primeres comunitats cristianes a Jerusalem, la comunitat dels apòstols, dels que havien viscut, escoltat i compatir vida amb Jesús. Un ric que renunciava a tots els seus béns i esdevenia pobre, un home de recursos que aleshores es posava a treballar per guanyar-se el pa i poder així fer almoina. No és pas algú que s’aïlli sinó que seguint l’impuls del seu cor imita a d’altres que feien vida ascètica i descobreix que li cal fer un camí, li cal un aprenentatge i es posa sota la direcció d’un ancià, d’algú més experimentat que ell pouant en l’Escriptura i la pregària. De les dificultats de la seva vida els relats ens transmeten les múltiples lluites amb els dimonis, que fins i tot se li apareixen disfressats de monjos. Del reflex de l’Escriptura, dels relats bíblics, en tenim ressò amb en un dels episodis de la seva vida quan fa brollar aigua en ple desert, com el mateix Moisès havia fet. Antoni home equilibrat i gran humanista, amable amb els que se li apropaven estava convençut per damunt de tot de que cal estimar a Déu, als homes i a la natura; tot plegat per ell obra de Déu. 

L’elaboració de la memòria popular, també en el cas dels sants, ens porta a conèixer avui a sant Antoni com el patró dels animals, però essencialment fou un dels pares del monaquisme. No puc pas deixar de fer una, encara que sigui breu, referència als tres monjos cistercencs fills de Vila-seca i abats de Santes Creus i de Poblet, com foren sant Bernat Calvó, Bonanat de Vila-seca i Esteve Torrell. El primer visqué a cavall del segle XII al XIII, el segon del XIII al XIV i el darrer patí ja les primeres fiblades del que acabaria essent la supressió del monestir. Personatges molt implicats en la seva època tant a nivell eclesial com en el que avui diríem polític, aimants de la vida monàstica, de l’Església i de Catalunya; als tres serviren amb totes les seves forces. 

Bonanat accedí a l’abadia en una època de gran prosperitat per Santes Creus. Durant el regnat de Jaume I aquest tingué una especial predilecció per Poblet, on seria enterrat com el seu avi Alfons I, el primer rei d’Aragó i comte de Barcelona; mentre el rei es decantava per Poblet una part de la noblesa ho feu per Santes Creus. L’abat Bonanat fou l’encarregat de vestir el sepulcre definitiu de Pere el Gran, fill del rei Jaume, mort uns anys. El rei Pere havia estat excomunicat pel Papa arrel de la guerra a Sicília; un interdit que afectava a tot el regne d’Aragó i que l’abat Bonanat aconseguí d’aixecar demanant-ho al Papa Nicolau IV, val a dir que alhora que recuperava tots els privilegis que tenia el cenobi santescreuí. Jaume II i llur esposa Blanca d’Anjou tingueren en alguna ocasió a l’abat Bonanat entre els seus cortesans més distingits, gaudí així del favor reial acollint als monarques a Santes Creus diverses vegades. Tant de confiança fou del rei Jaume II i de la reina Blanca d’Anjou, que aquests li confiaren la custodia de les joies reials. Essent capellà major del rei, tingué escó a les Corts Catalanes, fou ambaixador a les corts de França i a la papal. Fou tanta la protecció, que essent abat Bonanat, Jaume II el just atorgà a Santes Creus el privilegi reial major que confirmava tots els anteriorment concedits i els ampliava generosament i concedia al monestir la carta de jurisdicció senyorial. A més de constructor de la tomba de Pere el Gran, inicià les obres del refetor, sanejà les arques del monestir i fou el responsable de dues fundacions de Santes Creus, la Valldigna, en terres valencianes, i Altofonte, a Sicília.

El 1819 fou elegit abat del monestir el vila-secà pare Esteve Torrell essent destituït per pressions del Govern l’any 1821, tornat a ser elegit el 1823 exercí el càrrec fins l’any 1825. Ben aviat però, el 1820, la revolta de Quiroga, la proclamació, per Riego, a Cabezas de San Juan, de la Constitució del 1812 i la jura de la mateixa Constitució per Ferran VII feien preveure l’esclat indeclinable de la problemàtica liberal ja feia temps plantejada que es materialitzà en la primera supressió del monestir que esdevingué oficialment el Monasterio suprimido de Poblet y Casa de reunión de Monjes Bernardos.

Però sens dubte qui és més conegut com a abat de Santes Creus és el fill de Vila-seca Bernat Calvó, nascut a Mas Calvó, posat al bell mig del Camp de Tarragona com escriu Josep Iglésies en l’obra Contalles de Mas Calvó, i anys a venir bisbe de Vic. Fou home influent de amb gran prestigi pels seus serveis a l’Església i a  la corona, arribant a acompanyar al Rei Jaume I en la conquesta de València. Respecte al seu origen Eufemià Fort parla del dret inqüestionable de Vila-seca a considerar a sant Bernat Calvó, com a cosa seva; establint fora de qualsevol dubte el caràcter tributari de Mas Calvó de la parròquia de Vila-seca; tot i haver estat fins al segle XVIII una entitat administrativament autònoma dins la Comuna del Camp de Tarragona. L’any 1775 fou declarat sant Bernat copatró de la vila, s’unia així a sant Esteve, sant Antoni i la Mare de Déu de la Pineda.

Però sant Antoni a més de que com a pare de monjos ens ha arribat com el patró dels animals. Podem trobar en la seva llegenda, que una vegada se li va acostar una javelina amb les seves petites cries, les quals havien quedat cegues. Antoni els va tornar la vista i des d'aquest mateix moment la mare dels petits senglars no es va separar mai d'ell, defensant-lo de qualsevol perill. La tradició ens l’ha representat amb un porc als seus peus, en aquest cas perquè el porc era considerat un animal impur, així se’l mostrava com el vencedor de la impuresa i al mateix temps aimant dels animals. Poc a poc es va anar elaborant una tradició que el vincula i el fa protector dels animals domèstics i els emprats pel conreu de les terres. Això no impedeix que la relació de sant Antoni amb els animals feréstecs no fos massa agradable; en l’antiguitat els animals salvatges representaven en general quelcom desconegut, incontrolable, per això la Vida d’Antoni ens presenta aquests animals com agents del mal quan diu: « Aquella nit, els animals s’aparegueren de nou a la cova on Antoni estava i varen fer tal estrèpit que el lloc semblava sacsejat per un terratrèmol. Era com si els dimonis s'obrissin pas per les quatre parets del recinte, rebentant a través d'elles en forma de bèstia i rèptils. De sobte tot el lloc es va omplir d'imatges fantasmagòriques de lleons, óssos, lleopards, braus, serps, àspids, escorpins i llops; cadascun es movia segons la forma que havia assumit. El lleó rugia, prest per saltar sobre ell; el brau gairebé ho travessava tot amb les seves banyes; la serp es retorçava sense aconseguir-ho completament; el llop escometia de front; i la cridòria armada simultàniament per totes aquestes aparicions era espantosa, i la fúria que mostraven era feroç. Antoni, esporuguit per aquest espectacle, malgrat tot jeia amb el seu esperit vigilant. La seva ment era mestressa de la situació, i, com per burlar-se dels dimonis que havien pres la forma d’animal, deia: si tinguéssiu poder sobre mi, n’hi hauria hagut prou amb que vingués tant sols un de vosaltres; però el Senyor us ha llevat la força, i per això esteu intentant  de fer-me perdre la raó amb el seu nom; és senyal de la vostra feblesa que hàgiu d'imitar a les bèsties." De nou va tenir la valentia de dir-los: "Si és que podeu, si és que heu rebut el poder sobre mi, no us atureu, veniu a l'atac! I si alguna cosa podeu, sapigueu que la fe en nostre Senyor és per a mi mur de salvació.» Fins i tot les besties feréstegues malmetien el que sant Antoni sembrava i així «Al començament, els animals del desert que venien a beure aigua li malmetien els sembrats de l'horta. Llavors va atrapar a un dels animals, el va retenir suaument i els va dir a tots: "Per què em perjudiqueu si jo no us faig res de mal? Aneu-vos-en, i en el nom del Senyor no us acosteu mai més a aquest hort”. I des de llavors, com atemorits per les seves ordres, no s’hi van acostar mai més.» 

La tradició ha anat presentant-nos a sant Antoni com algú aimant dels animals i n’ha esdevingut el patró, el protector especialment dels animals amb els qui l’home conviu amb més proximitat. D’aquí que els tres tombs sigui una de les formes que ha adoptat la festa de sant Antoni. Depenent del lloc, es fan fogueres, encamisades, representacions teatrals de la vida del sant, o espectacles similars on l’autèntic protagonista és el dimoni, un dels grans presents en els relats de la vida de sant Antoni, com hem vist. Però així com en moltes d’aquestes celebracions podríem trobar algun significat relacionat amb la vida del sant o amb el cicle festiu en què s’inscriu la diada, el cas dels Tres Tombs és diferent. El costum de fer tres tombs al voltant d’un temple o per un recorregut determinat, no té tanta relació amb el sant del porquet com amb pràctiques remotes d’origen precristià. Les voltes rituals circumdant un lloc sagrat són una pràctica present ja en les cultures mediterrànies antigues. Els romans, a tall d’exemple, solien fer passejades circulars al voltant dels temples per tal que els déus els fossin propicis. Els musulmans mantenen encara viu el costum de fer set tombs en sentit antihorari al voltant de la Ka’ba, en el mur de la qual hi ha encastada la pedra negra, objecte de veneració des de temps anteriors a Mahoma a la Meca. El ritual de portar en processó relíquies de sants ha continuat vigent entre les pràctiques pietoses del cristianisme per tal d’implorar els seus favors, com ara la pluja, el lliurament d’una epidèmia, l’acabament d’una guerra. 

Diu la tradició que aquest sant es dedicava a protegir els animals de càrrega i els que es feien servir en les feines del camp. Quan veia un animal desvalgut o ferit, el sant el guaria i el protegia dels perills.  No és d’estranyar aleshores que els traginers i els homes del camp, dependents de la feina realitzada pels animals, tinguessin una profunda devoció cap a sant Antoni, demanant-li que tingués cura del benestar dels seus animals. La cavalcada dels Tres Tombs es lliga amb aquesta devoció al Sant. El dia de sant Antoni es donava festa als animals, bàsicament bestiar de tir o de muntura com els cavalls les mules o els rucs, i se’ls portava a beneir per tal que no patissin cap mal al llarg de l’any. De camí cap a l’església, els propietaris exhibien els seus animals que prèviament havien engalanat per aquest esdeveniment. I, seguint aquells costums ancestrals, originàriament es donaven tres voltes a l’església on s’havien de beneir als animals, és a dir tres tombs i d’aquí ve el nom de la cavalcada. Una tradició que aquí a Vila-seca es manté i implica que a més que amb la Festa Major d’hivern arriben les tradicionals curses de cavalls el Tradicional Cós de Sant Antoni, avui un element Festiu Tradicional d'Interès Nacional. L’elaboració de la memòria popular, que existeix també en el cas dels sants, ens porta a conèixer avui a sant Antoni com el patró dels animals, que en la seva vida ascètica visqué i convisqué en harmonia amb la natura, amb els animals i la vegetació que envoltava la seva feréstega vida. 

Ara al segle XXI el Papa Francesc a través de la seva encíclica Laudato si es dirigeix a tots els homes de bona voluntat sense distinció de raça,  ideologia o de religió, per conscienciar-nos a tots de la necessitat de cuidar de la casa comuna. La nostra cultura ens ha portat a posar en risc les reserves naturals i a convertir el nostre planeta en un immens abocador que ha acabat per contaminar les aigües i  embrutar una atmosfera que de vegades resulta irrespirable, tot plegat agreujat per l'increment de substàncies tòxiques provinents  del trànsit o de la indústria, que estan alterant el ritme climàtic. A això caldria afegir la salvatge depredació de les reserves naturals amagades en les entranyes de la terra, o en el fons dels oceans. Motius més que suficients per alçar una veu d'alarma, amb la intenció de despertar les consciències  dels qui  ostenten la responsabilitat política, el poder econòmic i de tots nosaltres. En aquesta encíclica se'ns exposa de forma detallada,  no solament els símptomes d'una deterioració ecològica preocupant,  sinó també l'origen i l'arrel dels mateixos, en els quals sens dubte tant tenen a veure les necessitats immediates. L'ésser humà quan queda sotmès al seu propi poder  actua de forma incontrolada, convertint-se en víctima del paradigma tecnocràtic capaç d'arrasar-ho  tot.  En definitiva, a la nostra terra  succeeix el que succeeix, perquè  el creixement tecnològic  no ha anat acompanyat del creixement humà corresponent. Una vegada trencats els llaços que haguessin hagut de mantenir unit a l'ésser humà amb  la creació només cal esperar el pitjor. Com també afirmava el papa Pau VI, quan deia que «els progressos científics més extraordinaris, les proeses tècniques més sorprenents, el creixement econòmic més prodigiós, si no van acompanyats per un autèntic progrés social i moral, es tornen en definitiva contra l'home». (Discurs a la FAO 16 novembre 1970).

No podem deixar de reconèixer que un veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social; la degradació ambiental i la degradació humana i ètica estan en mútua dependència. Degradació ecològica i moral es donen la mà.  Les agressions ambientals els qui acaben sofrint-les som la gent.  La terra no és perquè uns quants l'explotin en detriment dels altres, és un bé que a tots pertany. Cert és que la natura està aquí per a la nostra supervivència, podem treballar-la, servir-nos d'ella; però no explotar-la i agredir-la salvatgement, fins al punt de posar en perill la seva continuïtat per a les futures generacions. 

Enllaçant amb la vida de sant Antoni és fàcil  també entreveure que pels creients els vincles que ens mantenen units a la terra, ens acosten a Déu i la ruptura  amb la terra ens allunya d'Ell. Com escriu l’alcalde Josep Maria Poblet en el pròleg sobre de l’estudi sobre la sostenibilitat del municipi de Vila-seca «avui en dia, d’acord amb el grau d’evolució global que tenim, amb una societat com la nostra, és bo que ens preguntem, per prudència i pensant en les generacions futures, què podem fer nosaltres pel lloc on vivim.»

Benvolguts, si alguna cosa de la vida de sant Antoni ens pot servir avui al segle XXI ha de ser el seu profund respecte per tota la creació, pels homes i dones en primer lloc, respecte a la seva dignitat i a tots els seus drets; respecte pels animals amb qui compartim aquesta terra; respecte per la natura de la que no en som pas propietaris amb uns drets il·limitats sinó usufructuaris amb l’obligació de mantenir-la i llegar-la a les futures generacions en les millors condicions possibles. En el món que ens envolta uns hi veiem, com sant Antoni, la mà de Déu; d’altres la de la universalitat, però tots, uns i altres, estem cridats a respectar i  estimar aquest planeta on ens ha tocat viure, a la seva gent i a la seva natura. 

No són temps fàcils en molts aspectes, però ens cal a tots plegats fer un esforç per tendir ponts de diàleg, cercar la concòrdia, establir i mantenir un marc de convivència on més que uns i altres hi hagi un nosaltres que a tots ens aglutini. En altres ocasions, no pas tant llunyanes, ho hem assolit, avui també és possible, està a les nostres mans aconseguir-ho de nou.

La festa major ha de ser, és un moment privilegiat, una ocasió per fomentar aquests valors de relació, de bon veïnatge, d’amistat, en definitiva de festa.

Molt bona festa major de sant Antoni, molt bona festa major d’hivern i moltes gràcies.

diumenge, 7 de gener de 2018

Exèquies Joan Carles Castro, mestre orguener




Exèquies Joan Carles Castro, mestre orguener
Barcelona 7 de gener de 2018
Jb 19,1.23-27a; Salm 22; Jn 6,37-40

Estimats germanes i germans avui l’Església celebra la festivitat del baptisme del Senyor, la celebració amb que conclouen les festes de Nadal. Pel baptisme ens incorporem a l’Església, certament, però és encara més important que pel baptisme participem de la resurrecció de Crist. Hem celebrat aquests dies com Déu s’ha encarnat, s’ha fet home com nosaltres per poder compartir les nostres limitacions, la nostra humanitat, la nostra mort; però en compartir Déu la nostra mort ens ha fet partícips també de la vida eterna, d’aquella vida on no hi ha ni patiments, ni angoixes, ni sofriments i que dura per sempre. L’encarnació, el naixement del Fill de Déu és ja el preludi, l’anunci, de la nostra resurrecció. Així com Jesús va morir i va ressuscitar, així també nosaltres quan morim participem de la seva resurrecció. Aquesta és la confiança, la certesa de Job, que malgrat tots els seus sofriments està convençut de que ell mateix contemplarà a Déu, que els seus ulls el veuran; hi creu, té fe. Perquè, ens ho diu l’evangelista sant Joan, tot allò que el Pare dona ha de tornar a Ell. Déu ens dona la vida i aquesta torna a Ell; glorificada perquè la vida terrena, finita la que podem gaudir i també patir cada dia, es transforma en la vida vertadera, la vida eterna. 

El nostre pas per aquest món esdevé això, un pas, una travessia; podríem dir que la vida terrenal és com un mitjà, un instrument per poder accedir a la vida eterna. El nostre germà Joan Carles, que compartia la nostra fe, ha acabat la cursa per aquest món, mantenint-se ferm i ara preguem perquè pugui gaudir de la gloria eterna; perquè Crist no vingué per perdre res del que el Pare li confià sinó per ressuscitar-lo al darrer dia. 

La vida d’en Joan Carles, massa breu i amb tantes coses encara per fer, ha estat com un instrument; com un dels orgues que ell construí i restaurà. Perquè un orgue en sí mateix no té sentit, és un instrument, un mitjà perquè l’aire que passa pels seus tubs esdevingui música, tant sovint una música que lloa a Déu. Així la seva vida ha esdevingut un instrument per arribar a la vida eterna. Han estat mesos de dur combat contra la malaltia, els ha afrontat amb coratge i optimisme, amb el cor serè i confiat i ara, veurà que el seu testimoni, Crist el Fill de Déu fet home que ens fa participar de la seva resurrecció, li fa costat. 

La mort és el gran misteri de l’existència humana, tant cert com sabem que naixem sabem també que hem de morir, però quan com amb el nostre germà Joan Carles, la mort arriba massa d’hora el dolor, el buit, la seva absència se’ns fa encara més feixuga. Sols la certesa de la fe ens hi ajuda.

Queridos hermanas y hermanos hoy encomendamos a nuestro hermano Juan Carlos al Señor, lo confiamos a Dios que nos ha amado tanto que ha enviado a su hijo para compartir nuestros sufrimientos. Él es compasivo y misericordioso, su bondad y su amor nos acompañan toda la vida para, al fin, poder vivir por los siglos de los siglos en la casa del Señor. La vida de nuestro hermano ha sido demasiado breve, nos ha sabido a poco, se ha visto truncada por la enfermedad; pero ha vivido en plenitud, su vida ha sido rica, ha estado llena de pasión; pasión por su familia, especialmente quisiera recordar ahora a su padre, fallecido hace pocos meses, a quién acompañó en su lucha contra la enfermedad con una admirable amor filial. 

Pero para Juan Carlos una pasión ha colmado de sentido su existencia, la música, el órgano. Con su recuerdo nos queda también su obra; aun tras su partida en muchos templos seguiremos alabando a Dios acompañados por un instrumento salido de sus manos, mimado por sus manos. La pasión con que trabajaba, transmitiendo a su obra todo su sentimiento, mostraba una pasión por la vida, por las cosas bien hechas, perdurables a través del tiempo. También ahora su vida ha trascendido la temporalidad por ello pedimos al Señor que le permita estar en su presencia. Nuestra vida no es en vano, aquí en este mundo dejamos nuestro recuerdo, nuestra obra para poder gozar de una vida en plenitud. Ciertamente a la partida de los que hemos querido y nos han querido se une el vacío, el dolor de la separación. Poco a poco el sufrimiento se va dulcificando, prevalecen los recuerdos de tantos momentos buenos vividos con su familia, sus amigos, con todos los que le trataron; porque nuestro hermano no se va con las manos vacías nos deja el testimonio de toda una vida compartida con quienes le amaron y conocieron.

La vida de Juan Carlos, marcada por estas tres pasiones, primero por los suyos, después por la música y con esta por el trabajo bien hecho, aunque sin duda le quedara mucho por hacer, ha llegado a su plenitud. Ahora su muerte nos deja dolor y ausencia; pero tenemos la plena confianza de que así como en el bautismo recibió la semilla de la vida eterna ahora el Señor le concederá poder contemplar la luz de su rostro.

Estimades germanes i germans, cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix, mentre vivim, vivim per al Senyor i quan morim, morim per al Senyor. 

Encomanem al nostre germà a la infinita bondat de Déu, que Ell l’aculli ara i quan ens arribi l’hora també a tots nosaltres.

dissabte, 6 de gener de 2018

Epifania del Senyor



Epifania del Senyor
6 de gener de 2018
Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

L’estel que guià als mags és l’esclat de la llum, una llum que centra la celebració del Nadal. En el misteri del Nadal, la llum de Crist s’irradia sobre tota la terra, com si fos en cercles concèntrics. Primer als pastors, els representants dels més desafavorits del poble d’Israel, la llum que arriba a Jerusalem, sobre la que clareja com l’alba la glòria del Senyor. Avui als mags, que per una revelació han conegut el misteri secret que els homes no havien conegut en les generacions passades tal com ara Déu l’ha revelat; vinguts de llunyanes terres són la primícia dels pobles pagans, l’anunci de que la salvació ha arribat per a tots els homes i dones de bona voluntat independentment de la seva raça, llengua, cultura o llinatge.

Però aquesta llum que ha vingut a il·luminar a tot el món, a treure’ns de la tenebra i que té com a focus d’irradiació al nen, amb Maria i amb Josep, té zones d’ombres perquè en els poderosos no els suscita joia, sinó temor i hostilitat; són les tenebres que encara embolcallen la terra, les fosques nuvolades que cobreixen el món. N’hi ha que tot i reconeixent que Jesús és el Fill de Déu fet home, no volen pas acollir-lo, s’inquieten en sentir aquesta bona nova. I es neguen així a acollir a Déu, perquè Ell és l’origen de tota llum, el verb que s’ha fet home esdevenint el principi de recapitulació i reconciliació universal, la meta de la història, la terra promesa de l’èxode de la humanitat que en la mort i resurrecció de Crist troba el seu colofó. Per això avui la litúrgia ens convida a anunciar també la Pasqua, centre de la història de la salvació, quan Jesús mort, és sepultat pels homes i ressuscitat pel Pare. 

La seva mort és anunciada per la mirra que els mags oferiren al nen símbol de la seva vertadera i plena humanitat. Aquest infant, indefens, humil i pobre ja al bressol, revela però el rostre del Pare, perquè tot i la seva petitesa és vertader Déu; tal com l’encens ofert pels mags prefigura. La llum que il·lumina les nacions, que brolla del cor de la història d’Israel, del llinatge de David, es mostra com un simple infant, amanyagat per Maria, la mare, però en Ell els mags hi reconeixen la font de la llum que anunciaven l’estrella i les escriptures, l’arribada del rei d’Israel profetitzada de temps antics, un rei per a tot el món; com l’or ofert pels mags representa. 

Per damunt dels signes còsmics i dels anuncis, hi ha la voluntat personal de Déu que en Crist es revela com a amor. Ara el Fill unifica en Ell el cel i la terra, creació i creador, carn i esperit. Busquem bé en aquest infant, el secret que des d’ara s’ofereix a tots els pobles; que en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa. Hereus de Déu en el seu Fill, Crist Déu veritable, digne de rebre l’encens i manifestat en el baptisme del Jordà. Formant part del cos de Crist, vertader home, que és l’Església, prefigurada en la taula de Cana i formada per la humanitat finita amorosida amb la mirra. Compartint l’esperança de l’acompliment de la promesa del Regne d’aquell qui, vertader rei els mags amb l’or coronaren. No tinguem por a les tenebres del món, perquè qui ens ha nascut és "la llum del món" (Jn 8, 12). Anem amb el cor alliberat de les tenebres de la inquietud, busquem-lo ben bé, aquest nen, i quan l'haurem trobat, fem-ho saber, perquè tot el món pugui presentar-li el seu homenatge; Ell és el Salvador del món.

dilluns, 25 de desembre de 2017

Nadal Missa del dia



Nadal
Missa del dia
25 de desembre de 2017
Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

A Déu ningú no l’ha vist mai però al llarg de la història de la humanitat, al llarg de la història de la salvació no ha deixat de fer-s’hi present. La Paraula, la força abassegadorament creadora de Déu, aquella que ja existia al principi, que era amb Déu i era Déu, aquella sense la qual res no ha pogut existir, que té en ella mateixa la vida i que és la llum veritable dels homes; avui s’ha fet carn, ha vingut a casa seva, ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. Tota la força creadora de Déu s’ha contingut en la nostra pobre humanitat. Perquè és pel Fill que Déu ha completat la seva revelació, ho ha fet en Jesucrist. Ell que ha parlat en diverses ocasions i de moltes maneres ens parla ara en la persona del Fill, la Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència.

El pròleg del quart Evangeli i el començament de la Carta als Hebreus se centren en l’origen diví de Jesús, en la persona del Fill pel qual tot ha existit, aquella paraula que ja en la creació Déu es posava a la boca i tot esdevenia realitat. El Verb és el preexistent, Ell és des de sempre, Ell revela Déu i dóna accés al Déu real. En Jesús, ara és l’enviat que sortint de Déu ha vingut al món per acomplir la missió del Pare. Per acomplir el que el Pare li ha encomanat amb fidelitat i obediència, amb caràcter plenipotenciari, i un cop acomplerta la missió, Jesús ha de tornar al Pare, al qui l’ha enviat. Té una missió, no ha vingut a fer res més que venir al món; és la seva pròpia vinguda i la seva presència la que salva; la seva missió i la missió són la mateixa cosa. Jesús mateix és la missió, ja no es tracta com en els profetes de dues coses diferents. Ara tot apunta a la presència permanent en Jesús d’aquell qui l’ha enviat, el misteri de la presència de Déu en Jesús. És també el Fill i aquesta denominació, aquest títol, defineix la seva relació amb el Pare. No hi ha Jesús sense el Pare, Jesús no pot ser entès sense el Pare i per Ell nosaltres també esdevenim fills del Pare, hereus amb Crist. Sense Jesús no es pot entendre la nostra filiació divina, som fills de Déu per Ell i amb Ell.

La Paraula s’ha fet carn per redimir-nos; aquesta és la claror d’aquest dia sant, perquè avui ha baixat a la terra una gran llum, la llum que és la vida dels homes, la llum de la qual Joan era testimoni, la llum veritable que en venir al món il·lumina a tots els homes. Déu compartint la nostra condició humana ens ofereix de compartir la seva divinitat. Aquell per la força del qual vàrem ser admirablement creats de manera encara més admirable ha vingut per restaurar la imatge de Déu en nosaltres, enterbolida per les nostres mancances.

La primera que va obrir el cor, la qui el va portar en les seves entranyes, que l’infantà i el contemplà fou Maria, la mare. Una noia senzilla de Galilea esdevingué el temple de la saviesa, l’arca de la nova aliança, font d’amor vers l’amor inesgotable; el Fill era en ella i era amb ella. Per Maria la paraula s’ha fet home perquè l’home esdevingui Déu.

Admirable intercanvi en el qual és Déu qui pren la iniciativa, qui es dóna a si mateix, qui ofereix a l'home la participació en la seva nova condició de Fill de Déu. Mentre els homes tant sols som capaços d'oferir-li la migradesa de la nostra condició humana.

En celebrar el naixement del Senyor, celebrem també el nostre naixement, el dels homes a la vida nova i plena, a la vida de fills de Déu, que arrelant en el misteri del Nadal culmina en la Pasqua. Després d’haver parlat en moltes ocasions i de diverses maneres, ara en aquests dies que són els darrers, Déu ens parla a nosaltres en la persona del Fill. Crist, nostre Senyor, aquell que essent invisible com a Déu se’ns ha fet visible com a home i ha entrat en la nostra història per retornar-nos al Regne, per salvar-nos.