dijous, 27 de juliol de 2017

Presentació de Dia vindrà Antologia poètica de mossèn Ramon Muntanyola



Presentació de
Dia vindrà
Antologia poètica de mossèn Ramon Muntanyola
Edició a cura de Joan Maria Pujals
L’Espluga 27 de juliol de 2017

Il·lm. senyor alcalde, Il·lm. Senyor President de la Diputació, honorable senyor Joan Maria Pujals, espluguines i espluguins, senyores i senyors,

Presentar un llibre és sempre un goig, una nova obra veu la llum i ja queda incorporada al patrimoni bibliogràfic del país. Aquest llibre que avui presentem aquí a l’Espluga esdevé ja a partir d’ara una obra imprescindible pel coneixement de la persona i l’obra de mossèn Ramon Muntanyola; per la seva fantàstica introducció, per la seva acurada bibliografia i sobretot per la acurada selecció dels seus textos; un treball magnífic d’en Joan Maria Pujals.

«La data ritual d’un centenari pot ésser commemorada de maneres molt diferents. En alguns casos es tracta senzillament de reconèixer una obra acomplida, en un cert sentit acabada i fins i tot limitada per les circumstàncies de temps i de lloc que la determinaren. Commemorar un centenari així equival a elevar un monument funerari, aere perennius si és possible, i tanmateix destinat a fixar en la memòria activitats que, com llur autor, pertanyen al passat. En altres casos, però, un centenari és quelcom de molt més viu, d’incomparablement més actual: és l’ocasió providencial de fer reviure una figura que ha mantingut íntegre el seu valor de mestratge i tota la seva beneficiosa capacitat d’influir. Llavors, el centenari és la revitalització d’un passat que mai no ha deixat d’ésser present. I alhora una crida adreçada a les generacions d’avui per la continuació d’una obra, malauradament interrompuda però dotada d’una vigència punyent d’actualitat.» Aquestes paraules escrites per Ramon Sugranyes de Franch com a pròleg a la primera edició de la que és segurament l’obra en prosa més emblemàtica de mossèn Ramon Muntanyola, El cardenal de la pau, adquireixen aquí de nou tot el seu sentit. Celebrem el centenari de mossèn Ramon Muntanyola perquè la seva obra és viva, és actual, ha mantingut íntegre el seu valor de mestratge i tota la seva beneficiosa capacitat d’influir. L’obra de mossèn Ramon Muntanyola no ha passat, no ha deixat d’estar present mai. El llibre que avui presentem és un clar exemple de l’actualitat de l’obra i de la persona de mossèn Ramon Muntanyola. En commemorar-se el centenari del seu naixement aquí a l’Espluga i a 44 anys de la seva prematura mort, diversos actes i publicacions tenen un objectiu comú fer de nou present entre nosaltres la seva persona a través de la seva obra.

Aquest espluguí exemplar sintetitza, com escriu Joan Maria Pujals en la introducció, un dels grans corrents intel·lectuals, vitals i fins i tot polítics que travessen la Catalunya del segle XX: el catalanisme cristià. La vida d’aquest testimoni de reconciliació, com el definí el seu biògraf Eufemià Fort, està marcada per les relacions personals amb veïns, amics, companys i figures eclesiàstiques i socials del segle XX. Permetin-me destacar-ne quatre.  

P. Bernat Morgades

La primera el P. Bernat Morgades, espluguí i monjo de Poblet. Ramon Muntanyola, a instàncies de la seva família, entrà al noviciat del convent de Bellpuig dels pares Paüls, als seus els feia basarda que el seu caràcter bellugadís no aguantés al Seminari. Els pares Paüls no eren uns desconeguts per a ell, a casa seva hi feien parada ben sovint els paüls del convent de l’Espluga. La revolta militar de 1936 però el sorprengué de vacances a la Seu d’Urgell i després d’algunes vicissituds, amb estada a la presó i al famós vaixell Segre al port de Tarragona, aconseguí en la primavera de 1937 de fugir a França. Ho explica Miquel Coll i Alentorn quan relata com es presentà a casa seva un paül acompanyat d’un jove esprimatxat i disminuït que també volia participar en l’expedició de sortida. El paül era el també espluguí P. Manuel Morgades, el jove era el seminarista Ramon Muntanyola. El P. Morgades esdevindria la primera vocació a Poblet després del retorn de la vida monàstica el novembre de 1940 de la mà de quatre monjos italians, on prengué el nom de Bernat, anys a venir patiria el que en Miquel Coll anomena el seu calvari, essent obligat a exiliar-se de Poblet on sols tornaria per morir el setembre de 1963; deu anys després quasi dia per dia moriria mossèn Muntanyola. Dues figures emblemàtiques del catolicisme fortament arrelat al país que visqueren plegades un dels moments més tràgics del segle XX.

El cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer

La segona figura és el cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, un personatge central en la vida de mossèn Muntanyola. Hi tingué primer que tot la relació deguda entre un seminarista i el seu arquebisbe, en un període difícil. Ramon Muntanyola l’any 1932 aniria Mallorca al noviciat de la Congregació de la Missió i finalment a l’estiu de 1933 entrà al seminari de Tarragona, seu de la que aleshores era arquebisbe el cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer. Allí es destapà ja com a poeta i literat, abans d’interrompre la seva formació com a conseqüència de la guerra civil. Aquesta comportà una tragèdia dins la seva família, el seu pare i el seu germà gran moririen víctimes de la violència d’aquells moments. La seva havia estat una vida bàsicament fruit o producte d’una labor domèstica, inspirada en la fe com a principi i norma, i actuada per l’exemple viu, intel·ligent i coherent, d’uns pares conscients i responsables; els seus pares foren els seus primers educadors que posaren els basaments sobre els quals es fonamentà la fermesa de tota la seva vida. D’aquí el fort impacte del que la guerra civil suposà a nivell familiar per a mossèn Muntanyola. Ja res seria igual, també molts preveres de la diòcesis perdrien la vida i el pastor exiliat per força el juliol de 1936, després d’haver-se refugiat imprudentment a Poblet, veuria impedit pels vencedors el seu retorn a la seu tarragonina. Ramon Muntanyola acabà refugiat a Mallorca, corsecat d’enyorament per Catalunya, on aviat s’adonà que tot havia canviat veient-se obligat a escriure fins i tot la seva correspondència particular en castellà. A finals de setembre de 1939 tornà al Seminari de Tarragona, aspirant a ser un sacerdot de l’església de Tarragona, d’una església catalana que havia hagut de patir tant durant tota la guerra que semblava poder esperar de l’experiència que li havia tocat viure poder caminar pels camins dreturers, assenyadament iniciats per alguns sectors del clergat encapçalats per l’arquebisbe de Tarragona. Res no seria com ho esperava Ramon Muntanyola, el 20 de juny de 1940 aprofitant l’estada a l’Espluga d’un bisbe paül del Perú, rebia la tonsura clerical i finalment el dia 1 de març de 1942 a la catedral de Tortosa de mans del bisbe Fèlix Bilbao rebia l’ordenació sacerdotal. De fet doncs cursà el seus estudis eclesiàstics i fou ordenat de prevere essent arquebisbe el cardenal Vidal i Barraquer.

La relació entre mossèn Muntanyola i el cardenal Vidal i Barraquer esdevindria més forta a partir del creixent interès del primer per la figura del segon. Permetin-me dir que per a mi mossèn Muntanyola és abans que cap altra cosa el biògraf del cardenal de la pau, com ell mateix l’anomenaria. Perquè arrel del centenari del naixement del cardenal es publicà l’any 1969 a l’editorial Estela la primera edició de la biografia, uns anys després, l’any 1976, es publicaria a Publicacions de l’Abadia de Montserrat i ara, també amb motiu d’aquest centenari, és d’esperar que es publiqui una nova edició revisada.

Una biografia que confessava en la introducció a la primera edició l’anà colpint el cervell dia darrera dia durant molts anys, un personatge pel que sentia veneració i estima. «Ell, ni que físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i preceptor. Els seus capellans, els seus seminaristes, els seus diocesans l’estimaven, no hi ha dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o a cau d’orella, amb una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el dubte que l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció, capaç d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare», escrivia mossèn Ramon i ell vindicà la figura del cardenal proscrit escrivint-ne la biografia i el poema que recull aquesta antologia:

El que no han dit l’ocell i l’ona,
l’Amor ho canti a plena veu:
El Cardenal de Tarragona
retornarà a la seva seu!

Aquest poema no és tant sols una elegia, és una vindicació i sobretot una proclama. El cardenal Vidal i Barraquer és el mirall, la figura en la que el mossèn Muntanyola sacerdot s’emmiralla des de bon començament, escriu en Joan Maria Pujals en la introducció d’aquesta antologia i és ben cert. La voluntat de Déu farà però que mossèn Muntanyola mori cinc abans del retorn de les despulles del cardenal de la pau a la seva seu per reposar-hi definitivament, aquelles despulles que ell havia visitat i davant les quals havia pregat a la cartoixa de la Valsainte.

Anys a venir, vindrien dos pontificats amb els quals mossèn Muntanyola, especialment amb un, tingué els seus problemes per causa de la llengua catalana essent apartat de qualsevol responsabilitat important. El cas es que va publicar un full parroquial en català, La veu de la Parròquia, estès per tota la diòcesi, que fou suprimit mentre ell va ser destinat com a capellà adjunt a la Casa d'Exercicis de la Selva del Camp on va romandre vint anys aprofitant l’escassa activitat per escriure poesia fins que el febrer del 1960 va ser nomenat ecònom de Salou, on va restar tretze anys fins a la seva mort. 

L’arquebisbe Josep Pont i Gol

La providència feu que moris sota el pontificat del tercer personatge,  l’arquebisbe Josep Pont i Gol que arribà a Tarragona l’any 1971 i uns anys després seria l’artífex del retorn de les despulles del cardenal per a ser soterrat a la seva seu 35 anys després de la seva mort, el missatge d’aquell retorn seria la pau i alhora el record al bisbe auxiliar l’avui beat Manuel Borràs. Els unia una llarga coneixença, des dels anys quarantes, més constant la relació en els anys immediatament preconciliars fins a esdevenir una amistat planera i fonda que els feia coincidir en neguits i esperances. El Dr. Pont i Gol definia mossèn Muntanyola com un home de conceptes clars, que sabia la feina que calia fer en cada moment, la meta del qual era clara i sense ombres, que fou sempre el mateix. Un home vitalment creient, que se sentia plantat a la vora de Crist, del qual rebia llum i vida; un home fidel a l’Evangeli, que mai no es desdigué, la fe del qual li omplí tota la vida; un cristià sincer, un ciutadà responsable, un poeta apassionat, un prevere que predicava amb fort contingut social, que se sentia germà de tots, fill del seu poble, que vivia el sacerdoci de manera concreta, constant, fins al darrer alè; sempre a punt de col·laborar en qualsevol iniciativa que fos enraonada a favor del país, tant en circumstàncies fàcils com en les no tant fàcils; amb una espiritualitat profunda que no ofegava sinó que il·luminava; amb unes profundes raons de fe que feia vibrants per l’inefable enigma de la poesia, gràcies al do que Déu li havia atorgat.

Entre 1973 i 1974, en pocs mesos moriren dos dels més insignes poetes i eclesiàstics de la diòcesis: mossèn Ramon Muntanyola i mossèn Miquel Melendres. L’arquebisbe Pont i Gol escrivia una glosa memorable sota el títol Se’ns moren els poetes. Hi deia: «En quatre mesos, he hagut de plorar amb la meva Arxidiòcesi Primada de les Espanyes el traspàs dolorós, però esperançat, dels dos sacerdots-poetes que enarbolaven ben alta la senyera tarragonina de la nostre fe i del nostre bell dir (...) Plorem tots els nostres dos sacerdots. Plorem tots els nostres dos poetes. Trobarem a faltar la popularitat, el bon seny, la fe robusta de mossèn Muntanyola. I la mística, la brasa roent i encesa de l’amor eclesial de mossèn Melendres. (...) He intentat asserenar-me d’aquest cop tant fort. També ho vaig intentar a Salou, quan el traspàs de mossèn Muntanyola. Vull remarcar que, totes dues vegades, he trobat la serenor molt a prop, molt més del que esperava. És cert que de la mort, el cristià en sap tot el sentit, el qual no és pas totalment fosc. La fe ens duu a l’esperança i l’esperança a la serenor. Però aquest camí sol ésser llarg. En el cas dels nostres dos sacerdots-poetes no l’hi he trobat tant. Serà que ja ells l’havien fet, i ens l’havien il·luminat amb la seva obra? (...) El poeta, i en aquest cas el sacerdot poeta, veu enllà, molt enllà del misteri, el viu i ho revela amb llenguatge transformat pel foc de la frase i la bellesa de la dicció. Acostar-nos-hi és comprendre’n la singularitat. No tothom és poeta. Els il·luminats no són pas legió»

Joan Maria Pujals i Vallvé

En el centenari del seu naixement és ara en Joan Maria Pujals, el quart personatge del nostre recorregut, qui ens presenta aquesta antologia poètica de mossèn Ramon Muntanyola, una obra a partir d’ara imprescindible per conèixer-lo. Amb una molt bona introducció ens presenta la vida i l’obra trenada de l’autor, amb unes referències imprescindibles com són mossèn Cinto Verdaguer i evidentment el cardenal Vidal i Barraquer, destacant el caràcter conciliador de l’obra del poeta i del prevere, alimentant amb paraules i amb silencis, amb poemes i biografies, recorrent un país que estimava i cantant-lo; parlant, escrivint, predicant, ajudant i vivint en l’època que li tocà viure. Inclou una bibliografia exhaustiva i acurada, molt útil i treballada. Val a dir que el seu editor, prou conegut per tots, va néixer a Vila-seca, és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, fou alcalde de Vila-seca (1983-91) i president de la Diputació de Tarragona des del juliol del 1988 al desembre de 1992, quan fou nomenat conseller d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya i al juny del 1996 fou nomenat conseller de Cultura, essent la Llei de Normalització Lingüística, una de les fites del seu pas per la conselleria de Cultura. Dirigí també l’Institut Ramon Llull entre el 2002 i el 2004 i ha escrit, diversos llibres especialment d’assaig.

Enamorat de l’obra i la persona de mossèn Ramon Muntanyola ens ofereix aquesta antologia poètica. Calia aquesta obra i ens hem de felicitar tots plegats per que aquest centenari del naixement de l’espluguí, prevere i poeta ens deixi aquest preciós llegat; tant sols per això haurà valgut la pena celebrar-ne el centenari.

Perquè mossèn Muntanyola fou com un farell de la punta de Salou, que girant girant sense moure’s del seu lloc, il·lumina en distintes direccions, ha il·luminat i continuarà il·luminant molts que, per distintes rutes, fan via pels viaranys del món; precisament per això, perquè resta ben afermat i immòbil en el seu centre ancorat en la seva fe senzilla i clara. La seva és una poesia que ens resta com a testimoni d’un temps, d’un corrent de pensament, de vida on Catalunya i la fe són els eixos, com destaca Joan Maria Pujals. Aquest és l’itinerari que ens proposa l’editor, un recorregut pel país de Salses a Guardamar un camí pel país i per la fe. La mateixa figura de mossèn Muntanyola en certa manera no serà a partir d’ara la mateixa; com la del cardenal Vidal i Barraquer canvià amb la biografia de mossèn Ramon. Aquesta antologia ens l’apropa, ens el fa més nostre i ens el mostra en tota la seva profunditat espiritual. Aimant de Catalunya i de la seva gent, enamorat d’aquestes terres i sobretot de Crist al qui servi fins al darrer alè de la seva vida no podia ser estudiat i compendiat sinó per algú com en Joan Maria Pujals que estima i sent aquestes comarques nostres on mossèn Muntanyola deixà petjada, fou estimat i estimà.

Els convido a endinsar-se en l’obra de mossèn Ramon Muntanyola tot assaborint aquesta antologia poètica que ha preparat amb cura, coneixement i estima en Joan Maria Pujals. Els convido a deixar-se tocar per l’obra poètica de mossèn Ramon, a recórrer amb ell aquests carrers, que foren els seus, com aquesta:

Placeta d’En Canós,
antiga i rònega
(...)
Placeta d’En Canós,
talment una olla
o bé un perol galdós:
coïes l’escudella casolana
en el racó més típic de la Llar
que em nodrirà, fins al captard,
del somni.
El meu somni d’infant,
menut i ros
en l’espluguina Placeta d’En Canós.

Felicitar a l’editor per l’encert i qualitat de l’obra i a la Diputació de Tarragona i a l’Ajuntament de l’Espluga per la seva publicació i la seva iniciativa de celebrar aquest any Muntanyola.

Moltes gràcies, enhorabona de nou Joan Maria i moltes gràcies per aquesta obra i molt bona festa major a tots,

dimecres, 26 de juliol de 2017

San Bernat, religiós, Maria i Gràcia, màrtirs Alzira 23 de juliol 2017



San Bernat, religiós, Maria i Gràcia, màrtirs
Alzira 23 de juliol 2017
Sav. 3,1-9; Salm 1123; 1Pe 3,14-17; Lc 6,17.20-23

«Val més sofrir per haver fet el bé que no per haver fet el mal» ens diu l’apòstol sant Pere. Ben Ahmet Almanzor, als ulls dels insensats sembla que morís, al seva mort fou tinguda per molts com un mal, aparentment era un fracàs. Però a ell i a les seves germanes el Senyor vingué a visitar-los. Un jove príncep ben situat, amb una vida còmode per a l’època fou cridat pel Senyor; un jove que tenia un gran èxit com a diplomàtic aconseguint del Comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, fundador del Monestir de Poblet, una pau digna. Però els camins del Senyor són incomprensibles sovint per als homes; el jove Ben Ahmet tornant de Lleida de visitar una seva tia passà vora el Monestir de Poblet i se sentí cridat per Déu, els cants dels monjos foren l’instrument del que es valgué Déu per convertir-lo del príncep Ben Ahmet en el monjo fra Bernat. Preferí ser pobre a totes les riqueses que tenia; perquè dels pobres és el Regne del cel. Preferí passar fam a seure a les taules dels poderosos; perquè als famolencs Déu els saciarà. Preferí plorar que seguir rient en una vida buida; perquè els qui ploren riuran al Regne de Déu. Preferí ser odiat, rebutjat i insultat per causa del Fill de l’home a tota la seva joventut, riquesa i intel·ligència; perquè va saber que la seva recompensa seria gran en el cel. Una nit de tempesta la seva vida canvià; aparentment fou una decisió desassenyada, a la fi com sant Pau, com sant agustí i tants d’altres la seva fou una conversió per una crida directe de Déu, fou tocat per la Paraula de Déu. 

Escriu Ramon Llull: «Digué un dels tres savis: “Si el gentil, que durant molt de temps ha romàs en l’error, rebé tant gran devoció per donar gràcies a Déu que diu que no dubtarà en patir qualsevol tribulació, turment o fins i tot la mort per causa de Déu; com més nosaltres, que des de fa tant de temps tenim coneixement de Déu hauríem de tenir gran devoció i fervor per lloar-lo»[1]. Ramon Llull afrontava en la seva obra “El gentil i els tres savis” una innovadora perspectiva de les relacions entre religions per a la seva època; en un temps de guerres entre musulmans i cristians i de marginament, quan no de persecució, del poble d’Israel repartit en la diàspora. Ell plantejava el diàleg interreligiós a partir del coneixement mutu i de la raó. Sempre com afirmava Benet XVI a Ratisbona «la raó i la fe cal que avancin juntes»[2]. El martiri té la seva raonabilitat, els causants sovint cauen en el sense sentit de la violència per la violència.

En tot temps hi ha manca de diàleg, manca d’amor, en tot temps hi ha martiri. Crist amb la seva paraula i sobretot amb el seu exemple marcà la ruta dels màrtirs de tot moment. Al màrtir no el fa pena el mal que se li infringeix, sinó la causa que el motiva i la causa del martiri és l’odi a la seva fe en Crist, a la seva fidelitat i al seu amor a Crist i a la Paraula. El martiri està sempre lligat a la missió del cristià, on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha el deixeble hi ha la fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són aquesta fidelitat i aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són els fidels testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist. 

El màrtir té però al seu davant dues temptacions. Una és cercar voluntàriament, diríem que provocar el martiri; però el martiri no se cerca, el martiri és un regal de Déu per als que Ell creu que són prou forts per aquesta prova, cercar el martiri de manera voluntària i imprudent seria com voler passar per davant de Déu i ser així infidel a la missió de la Paraula. Als màrtirs també se’ls presenta quasi sempre una altra temptació, la de fer-se enrere, la de l’apostasia. Les autoritats del imperi romà oferien als primers cristians la vida a canvi del reconeixement del culte als déus; els musulmans la vida a canvi de la conversió, durant el segle XX els perseguidors oferien la vida a canvi de la negació de la fe; però de fet cap d’ells no oferia la vida sinó la mort, ja que la vertadera vida és la del qui dona la vida per Crist; «Si el Senyor no hagués estat a favor nostre quan uns homes intentaven assaltar-nos, ens haurien engolit de viu en viu, tant gran era la fúria que portaven»[3] diu el Salmista. 

Els cristians som burxats ara i aquí, com en els altres èpoques, per una tercera temptació que ens fa plantejar a vegades si ens hem de deixar matar, si no seria millor reaccionar a la persecució amb la força, ull per ull i dent per dent, fugint de la riuada que amenaça en passar-los més amunt del coll[4] Però Jesús no defugí el seu destí martirial i digué en el moment culminant a Pere «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?[5]». Els mitjans propis del Regne de Déu no són ni la força ni el vessament de sang; són l’amor i el testimoni fins al final. «Si heu de sofrir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres[6]» ens diu la primera carta de sant Pere. La nostra arma ha de ser sempre l’amor «Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen[7]», ens diu el Senyor. Mai més no podem esdevenir perseguidors, hem de convèncer, no imposar, convertir els cors no matar-los.

Avui molts cristians de totes les confessions també són perseguits, han d’abandonar llurs cases i països i fins i tot donar la vida per Crist. És l’ecumenisme del martiri que construeix la vertadera unitat de l’Església; el poble de Déu format per la sang dels seus màrtirs sigui quina sigui la seva confessió cristiana. Avui el testimoniatge de la Paraula uneix als cristians en una sola Església, la de Crist, la d’aquells que es mantenen ferms fins a la fi i se salven.[8] El pecat de la desunió és rentat amb la sang dels màrtirs. El martiri és l’exaltació de la perfecta humanitat[9] i de la vertadera vida de la persona. L’exemple dels màrtirs, com sant Bernat i santa Maria i santa Gràcia, és la manifestació de la vida transfigurada pel resplendor de la veritat que ens fa realment lliures, Crist. 

Déu vol la unió dels homes, no la seva divisió ni la mort d’uns a mans d’altres, Déu vol la conversió dels cors de tots els homes. Aquesta és l’esperança de la humanitat, obra de Déu, i els màrtirs són testimonis i llavor d’esperança regada amb la seva sang. A ells Déu els posà a prova, els trobà dignes, els acceptà com a víctimes ofertes en holocaust i a al fi resplendeixen com les espurnes que corren pel rostoll. Els màrtirs són els qui tenen posada la confiança en el Senyor, comprenen la veritat i estant al seu costat[10]. Per això Déu els elegeix, reben la gràcia i la misericòrdia, tenen l’esperança segura de la immortalitat i troben la pau. Són missatgers de pau perquè el Senyor ha estat a favor d’ells.

Que els sants Bernat, Maria i Gràcia ens consolin, augmentin el vigor de la nostra fe, ens omplin de goig i no ens manqui mai la seva intercessió davant de Déu perquè reconeguem en els nostres cors que Crist és el Senyor i estiguem sempre promptes a donar testimoni de la nostra fe que és la nostra esperança[11].




[1] Llull, Ramon, El gentil i els tres savis, epíleg.
[2] Discurs de Benet XVI al Universitat de Ratisbona el 13 de setembre de 2006.
[3] Salm 123.
[4] Cf. Salm 123.
[5] Jn 18,11.
[6] 1Pe 3,14.
[7] Mt 5,44.
[8] «el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà» Mt 10, 22.
[9] Cf. VS 93.
[10] Cf. Sav 3,1-9
[11] Cf. 1Pe 3,14-17

dissabte, 22 de juliol de 2017

Festes de sant Bernat, Maria i Gràcia Ajuntament d’Alzira



Ajuntament d’Alzira
Festes de sant Bernat, Maria i Gràcia
22 de juliol de 2017

Il·lm. Senyor alcalde d’Alzira, alcaldessa de Carlet, regidores i regidors, membres de la arxiconfraria de sant Bernat, de les confraries d’Alzira, senyores i senyors,

Venir a Alzira pels monjos de Poblet representa en una gran mesura sentir-se a casa. Aquesta ciutat té forts lligams amb el monestir de Poblet, lligams pels personatges que visqueren o moriren aquí i que també tingueren una forta relació amb Poblet. No fou pas Alzira en cap moment una possessió o domini de Poblet, potser precisament per això els lligams s’han mantingut al llarg dels segles amb més força, perquè dos monjos ens uneixen.

Cal que parlem primer ací a la conversió i ingrés a Poblet d'un musulmà que morí màrtir. Reduïda a l'essencial, la tradició diu que Ahmet Ibn al-Mansur, fill del senyor moro de Carlet, va néixer a l'alqueria de Pintarrafes, de l'esmentat terme, i visqué a la cort del rei taifa de València, potser el famós rei Llop, de València i Múrcia (1147-1171), o el governador que aquest tenia a la ciutat del Túria. Enviat en ambaixada a Catalunya, vers el 1156, anà a Lleida, a veure una tia seua, també musulmana, que hi residia. De retorn, passà per Poblet i allí, pel contacte amb els monjos segurament Ahmet ja estava interessat pel cristianisme, i fins no tindria res d'estrany que la seua mare fos cristiana, es convertí, i ingressà a la comunitat, en la qual rebé el nom de Bernat. Vers el 1178, i després d'haver estat cellerer o bosser de la comunitat un temps, anà, amb l'autorització de l'abat, a Lleida, on aconseguí la conversió de la seua tia. Tornat a Poblet, exercí l'ofici de porter, que era el que tradicionalment tenia, entre altres, la missió de repartir les almoines. Vers el 1181, el monjo Bernat demanà per anar a Carlet i predicar la fe cristiana el seu germà al-Mansur, que, mort llur pare, l'havia succeït en el domini de la població. A Carlet, el monjo no trobà més que resistència per part del seu germà, però aconseguí de convertir les seues dues germanes, Saida i Soraida, les quals decidiren passar amb ell a la zona cristiana i ingressar en un monestir de cistercenques. Però al-Mansur, irat, perseguí els tres fugitius i féu matar Bernat fent-li clavar al front un clau d'amarrar barques, tocant al Xúquer, prop d'Alzira, car pensava que, mort ell, Saida i Soraida abandonarien fàcilment llur nova fe. Però havent-lo elles increpat, al-Mansur, irat, les féu degollar. Els cossos dels tres màrtirs, diu la tradició, foren inhumats pels mossàrabs de l'indret al lloc mateix on havien sofert el martiri, i, quan Jaume I entrà a Alzira (1242), els féu edificar una ermita memorial. Aquest relat de la tradició, lliga molt bé amb el que sabem de les relacions dels musulmans amb el comtat de Barcelona, especialment en temps del rei Llop, tributari de Ramon Berenguer IV. Igualment, és coneguda, tant la permanència d'islàmics a les zones reconquerides, com Lleida, com la fe dels mossàrabs, és a dir, els cristians residents en terres musulmanes. Què hi ha, però, que confirmi documentalment, d'una manera positiva, la tradició o almenys, per dir-ho així, l'acompanyi? De l'edat mitjana, posseïm un testament del segle xiii i una taula gòtica del xv, de valor considerable.

El testament és datat el 1262 i fou atorgat per Ferran Pere, que era, un fill de l’ex rei almohade de València convertit al cristianisme i aliat de Jaume I i alhora un besnét del primer emperador almohade i emparentat amb el d'aquell moment. Cristià i senyor de diversos pobles de les comarques del nord i nord-est de València, en el seu testament, atorgat a la capital, Ferran Pere féu un seguit de deixes familiars i piadoses. Entre aquestes darreres, llegà una notable suma de diners per a 1'erecció d'una capella a la Seu valenciana, i quantitats més petites per a l'obra de Santa Maria del Puig, de Sant Fèlix de Xàtiva i altres esglésies. Però la que ens és la que atorgà de vint sous reials que mancà donar per a l'obra de l'església de Sant Bernat d'Alzira. Com que no hi ha cap rastre d'una església o capella dedicada a sant Bernat de Claravall, a Alzira, ni en aquesta època ni posteriorment; cal pensar, doncs, que la frase del testament de Ferran Pere fa referència a una memòria o esglesiola en la qual era conservat el cos del monjo de Poblet, a Alzira, venerat com a sant pel seu martiri. Això, atestat tan pocs anys després de la data tradicional de la seua mort, és d'un valor difícil d'afeblir. El testament mostra, a més, que el culte al màrtir era conegut a València en aquell moment, i aquest culte, atestat amb una proximitat tan considerable de l'època del martiri, és d'una força probatòria que hom no pot minorar. L'esglesiola designada en el testament de Ferran Pere devia ser, o bé la que havia manat fer Jaume I, o bé una ampliació d'aquesta. Segons la tradició, el guardià de l'ermita, més endavant, en un moment de perill de guerra o de revolta, va amagar els cossos dels màrtirs i, mort ell, es va perdre el record del lloc on els havia dipositats. Però, si fou així, la devoció no es perdé pas: ho atesta una bella taula del segle xv, conservada a la catedral de València, que representa d'una manera absolutament indiscutible el martiri dels tres germans. Va ser aquesta devoció també la que va fer que, a Alzira, hom volgués renovar o intensificar el culte al monjo de Poblet i màrtir local, i hom fundés, el 1558, un convent de Trinitaris que vetllessin per aquest culte en una capella de llur església, convent que, per això, fou anomenat dels Trinitaris de sant Bernat. Com que la devoció havia esdevingut més intensa i el nombre dels fidels havia fet insuficient la capella, el 1583 hom edificà una església dedicada als màrtirs, independent de la capella del convent. Fou probablement entorn del fet de ser aixecada aquesta església que, per la devoció dels fidels i l'interès del trinitari fra Simó de Rojas, venerat avui com a beat, foren cercades i trobades les restes dels màrtirs, a Alzira, el 1599. Va ser aleshores que l'abat Tarrós de Poblet es va preocupar d'obtenir-ne relíquies per al monestir, cosa que aconseguí el seu successor, l'abat Trilla, poc després. El 2 de setembre del 1603, les relíquies foren rebudes solemnement a Poblet i, en l'aniversari d'aquest fet, fou establerta la festa litúrgica dedicada als tres màrtirs, que encara avui se celebra al monestir el 2 de setembre. Tant a aquí a Alzira, on sant Bernat és patró de la ciutat, com a Carlet, on a la partida de Pintarrafes hi ha una ermita dedicada als màrtirs, que fou beneïda el 1666, la devoció és intensa. Els devots d'Alzira i de Carlet vénen sovint en peregrinació a Poblet, on fou lliurada pels alzirencs, a l'actual comunitat, una relíquia del monjo màrtir, puix que les antigues es perderen amb l'exclaustració. Avui la seua memòria ens ha de servir també de punt d’encontre i de diàleg amb les altres religions. En aquest aspecte destaca el Papa Francesc la importància de l'educació en la forma en què ens comprenem uns als altres, sobre la base del respecte mutu. Respecte significa una actitud d'amabilitat cap a les persones de consideració i estima. Mutu significa que no es tracta d'un procés unidireccional, sinó d'una cosa que és compartida per ambdues parts.

El segon personatge que ens uneix és el rei Jaume I, monjo a la fi dels seus dies també, que aconseguí aquesta ciutat i on va morir el 27 de juliol de 1276, després d'un regnat de seixanta-tres anys, quan estava viatjant cap al Monestir de Poblet on volia ingressar com a monjo, sens dubte per ajudar a la salvació de la seua ànima després d’una vida intensa i molt activa tant en el terreny polític com en el personal. Jaume I no desmentí pas la devoció que, des de Ramon Berenguer IV, la seua dinastia sentí pel monestir. La primera notícia que tenim del seu interès per Poblet és un manament fet el 1221 als batlles i ministres reials, perquè castiguessin el qui s'atrevís a molestar el monestir o els seus béns. Poc després, el 1222, a prec de l'abat que havia rebut en penyora els castells de Verdú i de Preixana, el rei prengué sota la seua protecció i empara aquests castells, i, el mateix any, des de Lleida, va confirmar tots els privilegis del monestir, manà igualment a tots els seus batlles i servidors que defensessin els béns de Poblet com si fossin de la corona, i, a fi que ningú no pogués al·legar ignorància, disposà que en els castells, viles i llocs del monestir fossin posats els penons reials. El 1225, de visita a Poblet, el rei assistí a una sessió del capítol conventual i prometé donar dos-cents morabetins per a les construccions. El Conqueridor confirmà també les terres per a la fundació de Benifassà, féu cedir a Nunyo Sanç les necessàries per a la Real de Mallorca i féu una deixa important, que els seus successors convertiren en el priorat hospital de Sant Vicenç de València. L'any 1276, en el seu últim testament, Jaume I nomenà, entre els marmessors, l'abat Bernat de Cervera, i volgué, abans de morir, rebre l'hàbit de Poblet de les seues mans. En el calendari escrit en un Breviari del monestir, del segle xiv, la data d'aquest fet és commemorada amb aquesta expressió: Dominus rex Iacobus suscepit habitum («el senyor rei en Jaume rebé l'hàbit»). Així, aquell dia, cada any, la comunitat pregava per aquest rei, que, a més de ser besnét del fundador, havia tingut la devoció de morir monjo de Poblet.

Un príncep que esdevingué monjo i un rei que també esdevingué a la fi dels seus dies monjo ens uneixen, un lligam espiritual i un lligam cultural. Per això pels monjos de Poblet venir a Alzira és venir a un lloc ben conegut i proper. Moltes gràcies per la seua invitació a compartir aquests dies de festa en honor de sant Bernat i les seues germanes Maria i Gràcia. Moltes gràcies per poder compartir aquí també el record del rei Jaume I, monarca insigne i monjo de Poblet, al menys en voluntat. Per al nostre monestir servar les seues restes és un privilegi i alhora una oportunitat d’estar més prop de vostès.

Moltes gràcies,