dimecres, 29 de juliol del 2015

Santa Marta

Homilia predicada a la Missa conventual del Monestir Cistercenc de santa Maria de Solius el dimecres 29 de juliol de 2015


Dimecres XVII durant l’Any

Santa Marta

Jo 11,19-27

«Ho creus això?». El quart Evangeli posa en boca De Marta, d’una dona la confessió de fe en el messianisme de Jesús, la confessió de que Ell és el Fill de Déu, el qui ha de venir al món. Marta ens es presentada per Lluc en contraposició o complementarietat amb Maria, com a dos models de vida, Marta la vida activa, Maria la vida contemplativa. Maria però té quelcom molt important a transmetre’ns, molt més que el seu model de vida; ens transmet la bona nova de que Jesús és el Fill de Déu.
Mentre Maria ens mostra amb el gest d’ungir els peus de Jesús que aquest és el Messies, l’ungit, alhora que amb aquest gest anticipa la seva unció ritual que amb les presses per sepultar-lo el divendres quedarà per fer a primera hora del diumenge quan aleshores ja no caldrà perquè Jesús haurà vençut la mort. Ara aquí Maria apareix com la receptora de la nova concepció de la resurrecció. Marta confessa la seva fe en la resurrecció del darrer dia; Jesús li manifesta que Ell mateix és la resurrecció i que qui creu en Ell encara que mori viurà, qui perdi la vida per Ell la guanyarà i qui creu en Ell no morirà mai més. Jesús és la resurrecció i la vida i creient això Marta veu que qui ha vençut la mort, qui té poder sobre la mort sols pot ser el Fill de Déu. Les dones són testimonis privilegiats en el quart Evangeli del missatge de vida de Jesús. Aquí Marta i en la resurrecció Maria Magdalena. Marta confessa la seva fe en Jesús i aleshores, després de la confessió, s’esdevé la resurrecció de Llàtzer, el seu germà. Marta primer creu i després veu les conseqüències de la messianitat d’aquell en qui creu, retorna la vida i això sols ho pot e aquell qui la donada. Maria Magdalena veu primer, sense entendre, amb desconcert i certa por perquè ha perdut el cos del seu mestre; Maria Magdalena està sumida en la tristor, el plor, la solitud, la desesperança; la fe en Crist venç aquesta por i la mort canvia el plor en goig; la tristesa en alegria; la solitud en companyia, la desesperança en esperança. La fe en Crist canvia la vida, dona la vida i és vida. Llàtzer però ha recuperat la vida mortal per tornar a morir, quan Jesús venci la mort ens donarà una vida que ja no podrem perdre mai més, amb la seva mort i resurrecció Crist ens dona la vida eterna, vencent el pecat i la mort ens retorna la vida sense fi.
Com Pere, Marta confessa que qui aquell qui té davant seu és el Fill de Déu. Marta diu a Jesús «si haguéssiu estat aquí, no s’hauria mort el meu germà», però no cal estar al seu costat, el que cal és creure en Ell, tenir-hi confiança i amb això obtenint la vida que ja no acaba. Davant la mort, la pèrdua d’aquells amb qui hem compartit aquesta vida ens envaeix com a Marta el desconsol; amb la fe en Crist, en aquell que tot el que demana a Déu li és concedit, obtenim la Vida amb majúscules.

diumenge, 26 de juliol del 2015

Diumenge XVII durant l’any

Homilia predicada a la Missa pel poble al Monestir de Poblet el diumenge 26 de juliol de 2015


Diumenge XVII durant l’any

2R 4,42-44; Salm 144,10-11.15-16.17-18; Ef 4,1-6; Jo 6,1-15

Els apòstols Felip i Andreu es troben desbordats; no veuen cap manera de satisfer la fam de tanta gent amb els pocs mitjans dels que disposen. Ni tant sols amb dos-cents denaris no podrien comprar vitualles per a tots ells. La multiplicació dels pans i dels peixos degué impactar fortament als qui seguien a Jesús, és aquest un episodi recordat en tots els evangelis; Jesús s’ha preocupat per aquella gent, que fa una setmana definia com ovelles sense pastor, i compadit els hi ha saciat la fam física amb ben poca cosa; cinc pans d’ordi i cinc peixos que els han procurat un noiet i encara de les sobres n’han omplert dotze cistelles. Jesús els ha demanat que no es faci malbé res del que ha sobrat, quan tots han quedat satisfets i n’han menjat tant com han volgut.
Jesús ensenya a compartir i compartint el poc queden saciats tots; és un camí diferent del que estem acostumats, sovint acaparadors incasables i indiferents a les necessitats dels altres. Jesús ensenya als seus deixebles que cal compartir fins i tot la migradesa dels recursos i posar-ho a disposició dels famolencs i aleshores confiar-se a Déu. Tant de bo, podem pensar, que avui agafant cinc panets, aquets es multipliquessin i pugéssim abastir una multitud, tota aquella part de la humanitat que no disposa de recursos necessaris per a subsistir.
De fet no manquen recursos sinó que manquen fórmules i voluntat per a distribuir-los equitativament. Ens ho recorda el Papa Francesc en la seva darrera Encíclica, citant al patriarca Bartomeu, «passar del consum al sacrifici, de l’avidesa a la generositat, del malbaratament a la capacitat de compartir, en una ascesi que «significa aprendre a donar, i no simplement renunciar. És una manera d’estimar, de passar de mica en mica del que jo vull al que necessita el món de Déu. »[1] Aquesta és la manera de viure que ens demana la vocació que hem rebut, amb humilitat, amb amor els uns pels altres i no escatimant cap esforç i estrenyent la unitat amb els lligams de la pau, com ens ho recorda sant Pau.
Jesús ens ensenya avui a compartir els recursos materials però alhora ens mostra el que ben aviat serà compartir l’àpat del seu cos i de la seva sang. El pa de l’Eucaristia, el cos i la sang de Crist, ens alimentem per a l’amor, no per a l’egoisme, són la llavor de la fraternitat vertadera. Compartint el cos i la sang de Crist encetem la tasca que com a cristians tenim de fer desaparèixer la injustícia.



[1] Laudato si, 9.

dissabte, 25 de juliol del 2015

Sant Jaume, apòstol.



Sant Jaume, apòstol.

Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Salm 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15; Mt 20,20-28 

«Nosaltres vivim, però per causa de Jesús, sempre estem a mercè de la mort, i així la vida de Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal» (2Co 4,11). 

El camí de Jaume és el camí que fan tots els apòstols, els deixebles, les dones que acompanyen a Jesús i el camí que al llarg dels temps anem fent cadascun de nosaltres. Els apòstols també han de fer el seu camí, fins i tot Pere, Jaume i Joan, els més propers a Jesús. Ells són dels cridats[1] a primera hora; Pere i Andreu; Jaume i Joan; abandonant les seves barques ho deixen tot, cases i famílies, per seguir a Crist. Ho fan fiats en el Senyor sense saber encara quasi bé res del camí que han començat ni a on els durà.
Jaume és, segons els  relats dels sinòptics, dels qui amb Pere i Joan formen el cercle més proper a Jesús, testimonis de la resurrecció de la filla de Jaire[2], van plegats a casa de Pere, on Jesús guareix a la seva sogra[3], comparteixen l’experiència gloriosa de la transfiguració[4]; són els deixebles que tenen un grau més elevat d’accés a Jesús, de més intimitat i són testimonis privilegiats d’esdeveniments i receptors de confidències. Però, fins i tot ells no saben massa de que va tot plegat. Jaume i Joan, els fills del tro[5], es mouen com la resta per ambicions terrenals, com ho demostra la petició que l’evangelista posa en boca de la seva mare, cercant un lloc de privilegi en el Regne, provocant la protesta dels altres dèu; o quan ofereixen a Jesús de demanar al Pare, ells, com si no tinguessin al seu costat al Fill de Déu, que baixi foc del cel per castigar als samaritans que rebutgen d’acollir-los[6].
Avui però el mestre els posa davant els ulls dues premisses del full de ruta dels qui van amb Ell; cal beure el calze de l’amargor i és el Pare qui concedeix un lloc o altre en el Regne. Jesús sap, sap el que els espera i els anuncia que certament beuran el calze i sap també que no el beuran amb temor, sinó amb la fortalesa que els donarà l’Esperit que farà dir a Pere, aquell Pere que havia negat a Jesús per por, que «Obeir Déu és primer que obeir els homes[7]».
Els apòstols un cop viscuda l’agonia de Getsemaní, la solitud del calvari, el desconcert de les aparicions del Crist ressuscitat, la seva ascensió al cel i la vinguda de l’Esperit; han fet molt de camí i han començat a saber. Jaume fa el seu camí des de les mires terrenals fins a la plena consciència de la messianitat de Jesús, esdevenint el primer d’ells que donarà la seva vida pel Crist. Les paraules de Pau se li escauen ben bé, viu però per causa de Crist sempre està a mercè de la mort i és així com la vida de Jesús manifesta el seu esclat, en la seva pobre carn mortal.
El camí de Jaume, com el de Pere i Joan, el de tots els apòstols i deixebles, el de les dones que els acompanyaven i també el nostre; és llarg. El punt de sortida és la total disponibilitat de seguir a Jesús, sense saber encara ni on anem, ni com, ni gairebé perquè; poc a poc anem sabent, Crist se’ns va revelant, mai del tot, i és així com Jaume arriba a saber, a oferir la seva vida pel Mestre, aquell que els havia dit «qui perdi la seva vida per mi, la trobarà»[8]. Jaume a la fi sap i farà «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres, i a donar la seva vida.»[9] El camí de Jaume és el camí cap a la saviesa a través del servei i del lliurament de la seva vida per Crist; a la fi ha sabut que havia demanat.


[1] Mt 4,21.
[2] Mc 5, 37.
[3] Mc 1,29.
[4] Mt 17,1.
[5] Mc 3,17.
[6] Lc 9,54.
[7] Ac 5,29
[8] Mt 16,25; Mc 8,35; Lc 9,24.
[9] Mt 20,28.

diumenge, 19 de juliol del 2015

Diumenge XVI durant l’any

Homilia predicada a la Missa Conventual del Monestir de Poblet el diumenge 19 de juliol de 2015


Diumenge XVI durant l’any

Jr 23,1-6; Salm 22,1-3.4.5.6; Ef 2,13-18; Mc 6,30-34 

Jesús cercava una mica de calma i de pau, intentava anar a un lloc despoblat per poder reposar amb els seus de retorn de la missió; però molts varen saber on anava i en desembarcar se’ls va trobar de nou palplantats davant seu; però lluny de rebutjar-los, se’n compadí  i els instruí llargament.
Jesús és aquell a qui les ovelles cerquen, aquell qui les aplega i les acull, qui de dos pobles en fa un; mentre que nosaltres, sovint, som les ovelles esgarriades o aquells qui hem dispersat, les ovelles de les que Déu passa comptes, com ens diu Jeremies, de tot el mal que els hi hàgim pogut fer. El Senyor, vetlla per les ovelles que Ell ha creat, no són com les de qualsevol ramat, el pastor de les quals sols les pastura; Ell les coneix una a una; perquè Ell que porta la pau, morint en la creu ha fet morir l’enemistat, com ens diu sant Pau en la carta als Efesis, i el seu amor i la seva bondat han creat una nova humanitat centrada en Ell; una humanitat cristològica.
La compassió és la mirada a través de la qual Jesús observa al seu voltant. Jesús sent compassió pels malalts i pels endimoniats que se li apropen, però també la sent per tots els homes i dones, per la gentada, que viu en la incertesa, en la indefinició, i en l’angoixa que això els produeix i en adonar-se’n el cerquen.
Tots nosaltres som alhora les ovelles febles i dispersades que el Senyor recull i fa tornar al seus prats des dels països on hem fugit i també, som sovint alhora els pastors maldestres, quan ajudem a fer-les fugir. Ens cal mirar a través dels ulls de la compassió, de la mirada de Jesús.
Són molts els qui s’allunyen de l’Església, d’aquest poble del que Jesús en feu un i del que nosaltres n’hem fet molts, amb una vida plena d’incoherències, de rigideses, d’intransigències en lloc d’esdevenir un lloc on la misericòrdia, tant cops invocada pel Papa Francesc, sigui la protagonista. Tantes vegades excloem aquell qui no fa allò que volem, quan volem i com volem que en lloc d’apropar-nos tots junts als prats del Senyor els hi allunyem aconseguint, potser cristians anònims, que resten en el silenci espiritual perquè el seu rostre no és mirat amb compassió.
La mirada de l’Església, la mirada del Poble de Déu, és la compassió, la misericòrdia; aquella de la que sant Benet ens convida a no desesperar mai.
Però ningú no pot mirar amb compassió, no pot anar a cercar les altres ovelles per portar-les amb el bon pastor, si no està en pau amb si mateix, com ens diu el Papa Francesc en la seva darrera Encíclica, perquè part d’una adequada comprensió de l’espiritualitat consisteix en la pau interior de les persones[1].  A partir de la pau interior, deixant sentir dins nostre la veu de Déu, que la Paraula per la força de l’Esperit ens ofereix, restarem oberts als altres i a Déu, i aleshores amb una vida coherent podrem mirar a través d’ulls compassius, com ho fa Jesús.
El que mou a Jesús en tota circumstància és la compassió, amb la qual llegeix el cor dels seus interlocutors i respon a les seves necessitats més reals. La compassió és «una actitud del cor, que ho viu tot amb serena atenció, sense estar pensant en el que ve després, que es lliura a cada moment»[2], com Jesús a qui han destorbat quan cercava una estona de calma. També a nosaltres, Poble de Déu, ens ha de moure sempre la compassió ja què com ens diu el Papa Francesc: «La credibilitat de l'Església passa a través del camí de l'amor misericordiós i compassiu.»[3]
Jesús cercava calma i pau, i ha acabat essent Ell el cercat i qui ha donat calma i pau als qui el cercaven; i amb serena atenció, compadint-se de tots nosaltres, que som com ovelles esgarriades, perdudes i maldestres pastors, ens ha instruït llargament, i hem descobert en Ell el bon pastor.
Ara amb Ell, amant i amat, a la vora, ja no ens manca res.


[1] Laudato si, 225.
[2] Laudato si, 226.
[3] Misericordiae Vultus. Butlla de convocatòria del Jubileu extraordinari de la misericòrdia.