Dimarts VII Setmana de Pasqua

Dimarts VII Setmana de Pasqua

Valldonzella  
30 de maig de 2017

Fets 20,17-27; Salm 67,10-11.20-21; Jo 17,1-11a

En els evangelis d'aquesta setmana anem meditant les paraules que Jesús va dirigir al Pare al moment del comiat. El quart evangelista ens transmet aquestes paraules posant-les en boca de Jesús durant la darrera trobada amb els seus deixebles. Formen el Testament de Jesús en forma de pregària, també anomenada pregària sacerdotal.  És el final d'una llarga reflexió de Jesús, sobre la seva missió al món. Les comunitats guardaran aquestes reflexions per poder afrontar millor els moments difícils, quan sorgeix la tribulació, l’abandó, els dubtes, i la persecució. La llarga reflexió acaba amb la pregària de Jesús per a les comunitats. En ella afloren els sentiments i les preocupacions que, segons l'evangelista, tenia Jesús al moment de sortir d'aquest món cap al Pare. Jesús pujà al Pare amb aquests sentiments i amb aquestes preocupacions, intercedint per nosaltres. Una relació d’amor, perquè no n’hi ha prou amb la reflexió, amb la raó. Aquest text és per ser meditat i acollit també en el cor. El text exigeix tota una vida per meditar-lo i aprofundir-lo. Un text per pensar-lo, llegir-lo de nou, repetir-lo, rumiar-lo; donant-li voltes fent silenci dins nostre i intentant escoltar de nou a Jesús que ens està parlant, ens està transmetent la seva última voluntat. Ha arribat l'hora! “Pare, ha arribat l'hora!" És l'hora llargament esperada. És el moment de la glorificació que es farà a través de la passió, mort i resurrecció. En arribar al final de la seva missió, Jesús mira enrere i fa balanç. Ens expressa el sentiment més íntim del seu cor i el de la seva ànima, la presència del Pare en la seva vida. 

En mirar enrere en la seva vida, Jesús es veu a si mateix com la manifestació del Pare per als qui el Pare li va donar. Perquè Jesús no va viure per a si mateix; va viure perquè tots poguessin tenir un besllum de bondat i d'amor que està present en el Nom de Déu que és Pare. Al moment de deixar el món, Jesús exposa al Pare la seva preocupació i resa pels amics que ell deixa enrere. Ells continuen al món, però no són del món. Ara són de Jesús, són de Déu, són testimonis de Déu i de Jesús en aquest món. 

El quart evangeli ens transmet el testimoniatge directe de la vida del Fill de Déu, ens indica el camí que cal seguir per conèixer al Pare. La invocació «Pare» és el secret, l'alè, la vida de Jesús. Ell és el Fill únic, el primogènit, l'estimat al que tot s'orienta, el que està al costat del Pare des d'abans que el món existís i participa de la seva mateixa glòria. Jesús rep del Pare el poder sobre totes les coses el missatge que ha d'anunciar i l'obra que ha de realitzar.  Ni tan sols els seus deixebles li pertanyen: és el Pare qui els li hi ha donat confiant-los-hi perquè cap es perdi. Ara arribada l’hora els confia, ens confia al Pare.

Ascensió del Senyor

Ascensió del Senyor

28 de maig de 2017

Els Torrents

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

L’ascensió de Crist és també la nostra elevació, la seva glòria és la nostra esperança. Déu ha entrat en la història de la humanitat en fer-se carn el Fill de Déu, fet home igual en tot a nosaltres llevat del pecat. El creador entrà de ple en la història de la humanitat i avui celebrem com aquell qui essent Déu es feu home, torna al Pare. En la professió de fe que repetim cada diumenge diem que se’n pujà al cel on seu a la dreta del Pare; se’n pujà per tornar a venir de manera definitiva en la plenitud dels temps. Jesucrist torna al Pare del que va sortir, però hi torna havent acomplert la seva missió redemptora, diríem col·loquialment que hi torna amb la feina feta. El Fill de Déu encarnant-se, patint la passió i essencialment ressuscitant, ens ha fet partícips de la divinitat de Déu i ens ha obert les portes de la vida eterna; ens ha redimit. Aquest és el gran misteri i el gran regal de la salvació.

El text de la carta als Efesis ens dóna la clau per entendre el significat veritable de l'ascensió: en Crist, Déu Pare ha desplegat tot el seu poder, asseient-lo a la seva dreta i sotmetent-ho tot al seu poder. L'ascensió posa en relleu que Crist és Senyor, que tot, absolutament tot, està sota el seu domini sobirà. I aquest domini es tradueix en influx vital sobre l'Església, fins al punt que tota la vida de l'Església li ve del Senyor, del Crist gloriós, al qual hem de romandre fidelment units, sense dubtar-hi.

L’ascensió no és només la glorificació final i solemne de l’home Jesús de Natzaret, sinó que també és l'exaltació i l'elevació de la naturalesa humana. Commemorem i celebrem litúrgicament avui el dia, en què la humilitat de la nostra naturalesa amb Crist ha estat elevada per sobre de totes les jerarquies angèliques, al tron ​​de Déu Pare. Amb el Crist elevat al cel, l'ésser humà ha entrat de manera inaudita i nova en la intimitat de Déu; l'home ha trobat, ja per sempre, el seu espai en Déu. La paraula cel no indica un lloc sobre els estels, sinó quelcom molt més agosarat, important i sublim: indica a Crist mateix, a la Persona divina que acull plenament i per sempre a tota la humanitat. Aquell en qui Déu i l'home estan inseparablement units per sempre. Nosaltres ens acostem al cel, més encara, entrem en el cel en la mesura en què ens acostem a Jesús i entrem en comunió amb ell. La solemnitat de l'ascensió ens convida a una comunió profunda amb Jesús mort i ressuscitat, invisiblement present en la vida de cadascun de nosaltres, present en la seva Església. Som convidats, com diu Jesús als deixebles, a anunciar a tothom la bona nova de l’Evangeli, certs de que el Senyor és amb nosaltres, que coopera amb nosaltres, fins que torni. «Per què ens estem mirant al cel?». Quan els Apòstols van intentar atreure l'atenció del Ressuscitat sobre la qüestió de la reconstrucció del regne terrè d'Israel, ell va ser elevat a la seva presència, i un núvol el va ocultar als seus ulls. I ells restaven bocabadats mirant fixament al cel mentre s'anava (Ac 1, 9-10). Estaven mirant fixament al cel, atès que acompanyaven amb la mirada a Jesucrist, crucificat i ressuscitat, que era elevat. Sense adonar-se massa que davant d’ells s'estava obrint un horitzó magnífic, infinit, el punt d'arribada definitiu de la peregrinació terrena de l'home. Jesús el Senyor, el vencedor del pecat i de la mort, el mitjancer entre Déu i els homes, el jutge del vius i del morts, el Senyor de l’univers ha pujat al cel perquè estiguem certs de que el seguirem, que allí on ha arribat el cap hi pot arribar el cos. Jesucrist ha pujat al cel per fer-nos participar plenament de la seva divinitat. Coneguem a quina esperança ens ha cridat, coneguem la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres. No en dubtem pas.

Com els deixebles no ens hem de sentir abandonats; ells no creuen que Jesús s'hagi dissipat vers un cel inaccessible i llunyà. Estaven segurs d'una presència nova de Jesús. Estaven segurs que el Ressuscitat estava present entre ells, precisament ara, d'una manera nova i poderosa. Ells sabien que ara seu a la dreta del Pare, que ha estat enlairat al cel i això implica una nova manera de presència, que ja no es pot perdre; l’única manera en què Déu pot ser-nos proper. L'alegria dels deixebles després de l’ascensió ens ha de ser guia i referent. La ascensió de Jesucrist no el porta a una zona llunyana, inaccessible, sinó que resta en permanent proximitat, la que els deixebles experimentaren amb tal força que els produí una alegria que els durà per sempre, perquè Ell és amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. No en dubtem pas.

Jesús és aquí. En aquest santuari que durant l’abadiat de Domènec Porta al segle XVI fou bastit, en estil gòtic tardà, aquí on l’any 1484, es produeix la troballa de la imatge de la Mare de Déu dels Torrents, la seva Mare i on l’abat Payo Coello fa edificar una ermita. Aquí a mig camí entre Poblet i Vimbodí en aquesta ermita, refeta totalment al començament del segle XVII, l’atenció al culte de la qual era objecte de cura per part del monestir. Aquí als Torrents, el lloc que resta ja per sempre com una referència de l’estreta relació entre Vimbodí i Poblet. Invoquem a la Mare de Déu, sota l’advocació dels Torrents perquè ens il·lumini i ens acompanyi, perquè ens doni fe i fortalesa per mantenir la confiança de que participarem de la gloria del seu fill que avui ha tornat al Pare per preparar-nos l’estada. Com canten els goigs:

La Verge, oberta els braços

la mirada fixa en Déu

per la mort trencats els llaços

convida als seus fills: Pugeu;

en el meu cor s’hi atresoren

per tots vosaltres els béns.

Vetlleu-nos sempre a tothora.

Mare de Déu dels Torrents.

Dimarts III de Pasqua 2 de maig de 2017 Poblet i Solius Eucaristia per l’abat Edmon

Dimarts III de Pasqua

2 de maig de 2017

Poblet i Solius

Eucaristia per l’abat Edmon

Fets 7,51-8,1a; Salm 30,3cd-4.6 i 7b i 8a.17 i 20c i 21ab i Jo 6,30-3535

«Deixeu veure al vostre servent la claror de la vostra mirada; salveu-me per l’amor que em teniu.» La nostra salvació està en la mirada lluminosa i amorosa del Senyor. El temps pasqual és un temps privilegiat per refermar la nostra esperança, l’esperança de que acabada la cursa puguem veure la claror de la mirada del Senyor. Com ens diu l’apòstol, ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el nostre coneixement és limitat; després coneixerem del tot, tal com Déu ens coneix (Cf. 1Co 13,12). 

No ens vaga cercar senyals prodigiosos per poder creure; la nostra ha de ser una fe assedegada i famolenca que ens faci marxar vers Crist i creure en Ell i sols així ens veurem alimentats per l’autèntic pa de cel, el pa de debò, el que baixà del cel per fer-se home i donar la vida al món. Així és com visqué Esteve, en una actitud de total lliurament a la veritat. Tot i que els qui el sentien es corsecaven de ràbia i estrenyien les dents; ell es mantingué fidel a Jesús mentre es llançaven tots alhora contra ell cridant tant com podien. Per Esteve Jesús era el seu castell inexpugnable, la seva roca salvadora, el seu penyal i la plaça forta; el pa que dona la vida vertadera, aquella que Esteve entreveié fixant la mirada al cel.

En quina altra cosa podem centrar la nostra vida de cristians, de monjos sinó en fixar la mirada al cel per entreveure-hi la gloria del Pare, demanar que l’Esperit Sant ens ompli de gràcia, i poder esbrinar al Fill de l’home ferm a la dreta de Déu? No és pas fàcil marxar vers Crist. Mantenir-nos-hi fidels; el camí està ple d’obstacles, d’ensurts, de temptacions, de falses dreceres. L'essència de la vida monàstica es pot resumir en tres verbs: estimar, pregar i treballar. És la triple arrel d'una vocació única: la recerca de Déu en comunitat. El monjo, com ha dit Benet XVI,  cerca en la inestabilitat del món allò que realment val i roman sempre, la mirada clara i lluminosa de Déu, el pa vertader. En el que és provisional, la nostra fam i la nostra set, cerquem el que és definitiu, el que ens omple per sempre. Som els afamats i els assedegats de Déu. Aquesta fam i aquesta set, ens porta a cercar-lo, no desorientats en un desert sinó en el si d’una comunitat, pel camí que el Senyor ens ha aplanat prèviament mitjançant la Paraula, el pa de vida fet carn, continguda en els llibres sagrats. I en la construcció d'aquesta unitat interior a la recerca de Déu el monjo, per definició, afamat i assedegat; estima, prega i treballa.

Avui recordem a qui després d’una llarga vida de monjo estimant, pregant i treballant ha acabat la seva cursa mantenint-se fidel. L’abat Edmon Maria tampoc no ho ha tingut fàcil; com tots nosaltres que tampoc no ens fem el camí planer perquè a les pedres que la vida ens posa al davant sovint ens hi afegeixen i hi afegim els rocs dels nostres desencerts.

Com Saule que tampoc no ho va tenir fàcil. Als seus peus com a rocs desencertats i pedra d’ensopec s’amuntegaven els mantells dels qui apedregaven a Esteve, per així tenir més llibertat de moviments. L’apedregaven aquells a qui el mateix Saule amb els seus crits havia encoratjat a matar-lo. Havia de succeir perquè essent el darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se li aparegués el Senyor, al ell el més petit dels apòstols que ni tan sols mereixia que li diguessin apòstol, ja que va perseguir l'Església de Déu; Crist li concediria no tenir altra set ni altra fam que de Jesucrist, i encara crucificat (Cf. 1Co 2,2).

Tots per gràcia de Déu som el que som, i la gràcia que Ell ens ha donat no ha estat infructuosa; perquè treballa en nosaltres (Cf. 1Co 15,8). Com Esteve i com Pau, confiem que les portes del regne s’obrin als qui hem nascut de l’aigua i de l’Esperit Sant, perquè purificats dels pecats obtinguem el que la bondat de Déu ens ha promès, el pa que dona la vida, el pa que sacia per sempre.

Voldria ara recordar la darrera conversa que vaig mantenir amb el P. Abat Edmon Maria la setmana abans de Rams aquí a Solius quan em va dir a tall de comiat “Pare Abat disposi de mi pel que li convingui”. El resum d’una vida de servei i disponibilitat a les seves comunitats, a l’Orde i a l’Església. Ell l’ha definida també com un avida en la foscor i el desconcert perquè sovint el que Déu ens té preparat ens desconcerta.

Preguem per ell i seguim el seu consell d’estimar-nos i perdonar-nos. Esperançats en l’alliberament final i poder veure la llum eterna de Déu, la claror de la seva mirada.