Dimecres de la XIV setmana durant l'any / I

DIMECRES DE LA SETMANA XIV DURANT L'ANY / I

Solius 12 de juliol 2017

Gn 41,55-57;42,5-7a.17-24a; Salm responsorial 32,2-3.10-11.18-19; Mt 10,1-7

L’Evangeli d'avui ens presenta un moment decisiu de la revelació. Quan Jesús va cridar als Dotze, volia referir-se simbòlicament a les tribus d'Israel, que es remunten als dotze fills de Jacob. Per això, en posar al centre de la seva nova comunitat als Dotze, va donar a entendre que venia a donar plenitud a la revelació, una revelació que serà plena pels apòstols en la Pentecosta quan els Dotze, “plens de l'Esperit Sant, proclamaran l'Evangeli parlant en totes les llengües. Llavors es manifestarà l'Església universal, reunida en un sol Cos, el Cap del qual és Crist ressuscitat, i al mateix temps enviada per ell a totes les nacions, fins als últims confinis de la terra. Als dotze els va donar autoritat per expulsar esperits immunds i guarir tota malaltia i dolència. Als dotze els va fer cooperadors seus en la instauració del regne de Déu, és a dir, en el seu senyoriu benèfic, portador de vida, i de vida en abundància, per a la humanitat sencera. L'Església, com Crist i juntament amb ell, està cridada i ha estat enviada a instaurar el Regne de vida i a destruir el domini de la mort, perquè triomfi al món la vida de Déu, perquè triomfi Déu, que és amor. 

Aquesta obra de Crist sempre és silenciosa; no és espectacular. Precisament en la humilitat de ser Església, de viure cada dia l'Evangeli, creix el gran arbre de la vida veritable. Amb aquests inicis humils, el Senyor ens anima perquè, també en la humilitat de l'Església d'avui, en la pobresa de la nostra vida cristiana com a monjos, puguem veure la seva presència i tenir així la valentia de sortir a la seva trobada i de fer present en els que se’ns acosten el seu amor, la força de pau i de vida veritable. Jesús ens crida també a nosaltres perquè el pla de Déu consisteix a difondre el seu amor, font de vida. No és un procés espectacular; és un procés humil, però que comporta la veritable força del futur i de la història. Per tant, és un projecte que el Senyor vol realitzar respectant la nostra llibertat, perquè l'amor, per la seva pròpia naturalesa, no es pot imposar. 

L'Església, les comunitats, som en Crist, l'espai d'acolliment i de mediació de l'amor de Déu. Els dotze no eren homes perfectes, triats per la seva vida moral i religiosa irreprensible. Certament, plens d'entusiasme i de zel, però al mateix temps estaven marcats pels seus límits humans, de vegades fins i tot greus. Jesús no els va cridar per ser ja sants, complets, perfectes, sinó perquè s’anessin convertint, perquè es transformessin a fi de transformar així la història. El mateix succeeix amb nosaltres cridats a la vida monàstica i amb tots els cristians. El monjo no té dues vocacions, una com a cristià i una altra afegida pel seu estat de monjo. La seva vocació monàstica no és més que un simple desenvolupament de la seva pròpia vocació cristiana, un pas més en el camí triat personalment per seguir a Jesucrist. 

El que escolta la veu del Senyor ha de reconèixer que està cridat a una aventura el final de la qual no pot preveure, perquè està en mans de Déu.  Aquest és el risc i el desafiament de la vocació monàstica: lliurem les nostres vides en mans del Senyor; pels resultats, les esperances, els temors, les necessitats i les satisfaccions que experimentarem ni ens podem fer excessives il·lusions, ni evitarem ensopecs.  Hem, de posar-hi voluntat per seguir endavant i esperar que la resta se’ns donarà de més a més.