dissabte, 18 de maig del 2024

Dissabte de la setmana VII de Pasqua. Confirmacions a la Parròquia de sant Josep de Girona

 


18 de maig de 2024

Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Ga 5,16-25  i Jo 15,26-27;16,12-15

 

Els Apòstols es trobaven tots junts i en un mateix lloc quan de sobte una ventada violenta omplí aquella casa. Units en un mateix lloc s’hi feu present l’Esperit promès per Crist. Per què a aquells que havien compartit part de la seva vida amb el mateix Crist els calia la força de l’Esperit Sant? Per què ens cal a nosaltres? Els Apòstols havien quedat confosos amb la mort de Jesús a la creu, l’havien vist i reconegut, havien parlat amb Ell un cop ressuscitat però els mancava encara el valor per ser-ne testimonis davant del món.

Com els Apòstols, així també nosaltres pel sagrament de la confirmació ens vinculem més estretament a l'Església, ens enriquim amb la força singular i única de l'Esperit Sant, i amb això quedem obligats més estrictament a difondre i defensar la fe, com a veritables testimonis de Crist, ens cal fer-ho per la paraula juntament amb les obres. I quines obres són aquestes? Ens ho ha dit sant Pau a la Carta als Gàlates: viure amb amor, goig, mansuetud i sobrietat i defugint enemistats, discòrdies, gelosies, enrabiades, rivalitats, divisions, sectarismes o enveges. Sembla un programa de vida que tots podem comprar amb una certa facilitat, certament, però alhora de posar-lo en pràctica ja no és tant fàcil. Segurament amb les nostres soles forces, com aquells Apòstols tancats al cenacle per por dels jueus, no ens en sortirem; ens cal l’ajut de Déu, de la seva gràcia, ens cal la força de l’Esperit Sant. Cal deixar-nos guiar per l’Esperit de la veritat cap al coneixement de la veritat sencera, que és Crist.

Tot plegat no és un parlar per parlar, no són idees vagues, ni una teoria, perquè allí on hem de viure la nostra fe és enmig del món, en la realitat que ens envolta a cadascun de nosaltres.  No ens podem deixar endur per banalitats o per superficialitats, hem d’anar al moll de l’os del sentit de la vida que per nosaltres els creients rau en Déu. Viure de debò, viure en plenitud, viure conscientment és viure no centrant-nos en nosaltres mateixos, sinó viure la vida en conjunt, en comunitat, com a conciutadans els uns dels altres. Segurament el nostre món no està avesat a aquest plantejament, moltes vegades es mira d’imposar la centralitat del jo per damunt de qualsevol altre plantejament. Estiguem certs però de que no podem viure en plenitud mirant-nos a nosaltres mateixos, no és lògic en una relació matrimonial, de parella, entre uns pares i uns fills, fins i tot entre uns veïns o uns companys de treball que el nostre interès estigui per damunt de qualsevol altra cosa.

Avui renovareu la vostra fe en Déu. Ho fareu renunciant a fer el mal i comprometent-vos a fer el bé. Penseu-hi quan la temptació us assalti, penseu-hi fins i tot quan us facin el mal i la temptació de tornar mal per mal sigui forta, penseu que si caieu en aquesta temptació haurà vençut el mal i que a les vostres mans, a les nostres mans, està sempre fer el bé i que el bé venci. Això vol dir ser imitadors del Crist, això vol dir treballar per a la salvació de tots els homes, això vol dir confiar en Déu en qualsevol circumstància de la vida.

Ajudats per la força de l’Esperit Sant visqueu la vostra fe amb confiança i la viureu amb joia, viviu-la amb joia i la viureu amb esperança, viviu-la amb esperança i la viureu amb caritat, viviu-la amb amor i la viureu en Crist.

Dissabte setmana VII de Pasqua. Pelegrinatge a Montserrat de les hospitalitats catalanes de la Mare de Déu de Lourdes

 

Dissabte setmana VII de Pasqua

Pelegrinatge a Montserrat de les hospitalitats catalanes de la Mare de Déu de Lourdes

18 de maig de 2024

Fets 28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7  i Jo 21,20-25

Jesús certament no va dir que el deixeble tant estimat per Ell no moriria, sinó que els deixebles i per extensió tots nosaltres no tenim gaire bé res a dir respecte als seus plans, perquè se’ns escapa el seu abast. De fet els deixebles malgrat haver fet experiència de la resurrecció de Crist seguien capficats en les seves cabòries de que si era un o l’altre el qui havia d’anar al capdavant, qui moriria i qui restaria. Però Déu va per altres camins i no s’atura en les nostres mires massa humanes. Per això molts cops no entenem quina pot ser la seva voluntat, com segurament Pau tampoc deuria entendre com si Crist l’havia escollit de manera tant singular, l’havia convertit de perseguidor en evangelitzador, ara el tenia entretingut entre presons i procediments judicials i en gran part limitat de moviments.

Davant dels plans del Senyor sols s’hi val confiar-hi i en aquest tema de la confiança en la voluntat de Déu tenim un model ben clar, el de Maria, la seva mare. Ella no dubte en cap moment que el que li cal fer és deixar-se portar de la mà de Déu i confiant-se ella al Senyor ens obre la porta de la salvació a tots nosaltres. Maria és model de confiança i no és que li manquessin moments i motius per a la malfiança. Esperant un fill sense haver conegut cap home, donant a llum en una establia sense haver trobat un aixopluc on resguardar-se, patint durant tres dies per la pèrdua a Jerusalem del seu fill, escoltant de boca de Simeó que una espasa li traspassaria el cor, dient-li el seu fill que tot aquell qui escolta la paraula de Déu és la seva mare i el seu germà i al final patint al seu costat al calvari i veient-lo inert al sepulcre. Maria és la que no desespera, la que no perd mai l’esperança. Per això participarà dels primers passos de l’Església amb els apòstols i, de nou per a ella, de la presència de l’Esperit Sant. Maria si que podem dir que no morirà o si més no el seu cos no coneixerà pas la corrupció. Per això ens dirigim a ella amb tota confiança, perquè estem certs de que comprèn molt bé els nostres patiments, els nostres sofriments, els nostres dolors. D’aquí que quan la malaltia ens toca de prop hi acudim amb tota la certesa de saber que ella ens atendrà i ens consolarà. Maria és per damunt de tot mare, Mare de Déu i mare nostra. Ho va dir ben clar Crist a la creu al confiar-li a ella al deixeble estimat i al confiar-li a ell la seva mare. Crist ens l’ha confiat, ens ha donat la filiació divina per la seva mort i la seva resurrecció i alhora en aquell moment sublim ens ha fet també fills de la seva mare, fills de Maria.

A una mare s’hi acudeix quan un se sent sol, afeixugat o malalt, hi recorrem certs de que ningú com la mare pot entendre el nostre dolor i la seva sola companyia i presència és ja per a nosaltres un alleujament. Confiem-nos en Maria, ella ens acollirà en tot moment i nosaltres aleshores ens mantindrem en pau, tindrem l'ànima serena, com un nen a la falda de la mare, així se sentirà la nostra ànima sota l’aixopluc de Maria, ella que en paraules del bisbe Pere Casaldàliga és penyal acaronat pel Vent de l’Esperit i pel bisbe Torres i Baiges el camí per arribar amb seguretat a la muntanya, que és Crist.

Quan l'Esperit Sant va davallar sobre els Apòstols el dia de Pentecosta, Maria estava també al Cenacle, allí hi havia la Mare de Jesús i la nostra Mare espiritual. També avui és present María de manera espiritual al costat de cadascun de nosaltres com una mare.

Que María ens ajudi a obrir el nostre cor i la nostra ment per a rebre i custodiar sempre aquest do meravellós que és l'Esperit Sant i que obrà en ella meravelles.

dimarts, 14 de maig del 2024

Contemplando tu rostro, aprendemos a decir: ¡hágase tu voluntad!

 






Contemplando tu rostro, aprendemos a decir: ¡hágase tu voluntad!

«Nos pides una sola cosa: quedarnos contigo y velar. No nos pides lo imposible, sino que permanezcamos cerca de ti», escribía el Papa Francisco en sus meditaciones para el Viacrucis de este año 2024 celebrado el pasado Viernes Santo en Roma. Dios no nos pide imposibles, todo lo que nos plantea son retos a nivel humano pero que precisan de nuestra decisión, de nuestra aquiescencia y sobre todo de su gracia.

Nuestra sociedad vive en gran parte alejada de Dios, a espaldas de Dios; no tanto por animadversión sino mucho más por no conocimiento, por indiferencia. Si no conocemos a Dios difícilmente escucharemos o reconoceremos su voz y más difícilmente seguiremos su llamada. En este tiempo Pasqual la palabra misión y el concepto evangelización son dos términos que centran la labor de aquella primera comunidad cristiana, la de los apóstoles.

Solemos decir que nuestros tiempos son difíciles, complicados y que la tarea de hacer presente al Señor en medio de nuestra sociedad es tarea ardua. Sin duda, pero ¿Cuándo ha sido fácil? ¿Lo era para los Apóstoles? Una simple mirada a las lecturas evangélicas de estas últimas semanas durante el tiempo de Cuaresma y Pascua nos muestra miedos, persecuciones, traiciones, negativas. Sin embargo, la comunidad apostólica venció estas dificultades haciendo experiencia del resucitado y abriéndose a la acción del Espíritu Santo.

En palabras de san Juan Pablo II: «Durante su vida terrena, Jesús llamó a quienes Él quiso, para tenerlos junto a sí y para enseñarles a vivir según su ejemplo, para el Padre y para la misión que el Padre le había encomendado (cf. Mc 3, 13-15). Inauguraba de este modo una nueva familia de la cual habrían de formar parte a través de los siglos todos aquellos que estuvieran dispuestos a «cumplir la voluntad de Dios» (cf. Mc 3, 32-35). Después de la Ascensión, gracias al don del Espíritu, se constituyó en torno a los Apóstoles una comunidad fraterna, unida en la alabanza a Dios y en una concreta experiencia de comunión (cf. Hch 2, 42-47; 4, 32-35). La vida de esta comunidad y, sobre todo, la experiencia de la plena participación en el misterio de Cristo vivida por los Doce, han sido el modelo en el que la Iglesia se ha inspirado siempre que ha querido revivir el fervor de los orígenes y reanudar su camino en la historia con un renovado vigor evangélico.» (Vita consecrata, 41).

Nuestra primera responsabilidad es pues hacer presente a Dios en nuestro mundo a imitación de la comunidad apostólica. Esto implica que, en primer lugar, no debemos avergonzarnos del Evangelio y en segundo lugar debemos vivir nuestra vida de fe con sinceridad, con esperanza y con caridad. Estos son los retos que debemos afrontar hoy y no conformarnos con vivir una fe de mínimos, sino siempre una fe de máximos, porqué ¿Acaso Cristo no amó hasta el extremo? ¿No nos ama también hoy hasta el extremo? Este amor debe ser correspondido y expandido; correspondiéndole amando a Dios sobre todas las cosas, no en vano dice así el primero de los mandamientos del Decálogo; y expandiéndolo amando a nuestro prójimo, que no es un alguien impersonal, sino que tiene rostros concretos en aquellos con los que nos cruzamos cada día y en los que frecuentemente no reparamos o no miramos a la cara, no cruzamos con ellos la mirada, especialmente si se trata de los que más necesidad tienen de ser mirados porqué necesitan nuestra ayuda material y espiritual. Y a veces son hermanos y hermanas nuestras de comunidad.

Cada comunidad cristiana ha sido convocada y unida por el Señor, no existe vida cristiana sin este lazo con Cristo; vivimos para Él y por Él, sin Él nada tiene sentido. Todo esto se vive de una manera especialmente intensa en una comunidad religiosa y de manera más especial en una comunidad contemplativa. Contemplar a Dios es hablar con Dios de una manera directa e intensa y a la vez activa en tanto que Dios nos pide algo, responder a su Palabra, así debemos siempre sentirnos interpelados por Él, responder a su llamada.

Escribo estas reflexiones desde la Cartuja de Miraflores en Burgos, durante la Octava de Pascua, preparándome para mi ordenación episcopal, tras dos décadas de vida monástica. Una comunidad cartujana es quizás el paradigma de la vida contemplativa, sin actividad pastoral, sin interlocución con los fieles que no comparten su liturgia salvo en contadas excepciones personales, sin predicación a lo largo del año en la Eucaristía. Sin embargo, aquí en este clima de oración, de soledad, de silencio, se siente la presencia de Dios más que en cualquier otra parte, si ello es posible. Cualquier monja o monje vive de esta presencia, cada uno a su manera, según su carisma, ya que no hay ciertamente una gradación en la vida contemplativa, se trata de acentos. Unas comunidades acentúan la vida comunitaria, otras la vida de soledad; unas la oración comunitaria, otras la personal; pero en todas ellas el centro es Cristo, quien llama es Cristo, a quién se busca es a Cristo. Escribía san Juan Pablo II: «cada carisma tiene, en su origen, una triple orientación: hacia el Padre, sobre todo en el deseo de buscar filialmente su voluntad mediante un proceso de conversión continua, en el que la obediencia es fuente de verdadera libertad, la castidad manifiesta la tensión de un corazón insatisfecho de cualquier amor finito, la pobreza alimenta el hambre y la sed de justicia que Dios prometió saciar (cf. Mt 5, 6).» (Vita consecrata, 36).

En nuestra sociedad a menudo nos buscamos a nosotros mismos, o mejor dicho buscamos nuestra autocomplacencia. Lo sabemos bien quienes vivimos o hemos vivido en un monasterio, a lo largo de los últimos años, sabemos de la dificultad de discernir de quien se acerca a una comunidad como candidato, la extrema dificultad de dejarse llevar por la voluntad de Dios cuando estamos acostumbrados, incluso hemos sido educados, para anteponer nuestra voluntad a cualquier otra. Confundimos a menudo renuncia con imposición y así una relación de amor como es la vocación no puede ir adelante. No dejamos espacio a Dios, no nos confiamos a su voluntad y frecuentemente intentamos decirle a Dios lo que debe hacer, lo que nos debe decir; confundiendo o intentando confundir su voz con la nuestra, intentando ahogar su voz con nuestra voz.

Nuevas y viejas comunidades, órdenes o institutos con antigüedad de siglos unos y de unos pocos años otros, cumplen una misión en la Iglesia y para la Iglesia. Se lee en el documento Caminar desde Cristo: un renovado compromiso de la vida consagrada en el tercer milenio: «Toda la vida de consagración sólo puede ser comprendida desde este punto de partida: los consejos evangélicos tienen sentido en cuanto ayudan a cuidar y favorecer el amor por el Señor en plena docilidad a su voluntad; la vida fraterna está motivada por aquel que reúne junto a sí y tiene como fin gozar de su constante presencia; la misión es su mandato y lleva a la búsqueda de su rostro en el rostro de aquellos a los que se envía para compartir con ellos la experiencia de Cristo.» Evangelio, amor, docilidad, voluntad, fraternidad, búsqueda y experiencia; no son conceptos teóricos, son y deben ser realidades tangibles, prácticas, vividas día a día en el ámbito de una comunidad.

¿Dificultades? Muchas. Invencibles humanamente, vencibles sólo con la ayuda del Señor. Y esta ayuda solo puede recibirse contemplando su rostro, solo se aprende a decir «sí» conociéndole y aprendiendo a amarle, aprendiendo a no anteponer nunca nada a Cristo, como nos dice san Benito en su Regla, norma rectísima para gran parte de la vida monástica. ¿Cómo conocerle? ¿Cómo contemplar su rostro? Existe un camino privilegiado, al alcance de todos, este no es otro que la contemplación. Una contemplación orante que tiene diversas dimensiones: personal, comunitaria y la Lectio divina. Dios nos habla cuando le hablamos, cuando le alabamos, cuando le suplicamos, cuando callamos para escucharle; lo hace de manera privilegiada a través de su Palabra, una Palabra que se nos presenta nueva cada día, nueva ante nuestros oídos, porqué cada día nos dice el Señor algo nuevo, un mismo pasaje de la Escritura contiene en cada nueva lectura algo de novedad si sabemos escucharla, si nuestros oídos son capaces de cerrarse al ruido del mundo y abrirse a la voz de Dios, para así poder escuchar el verdadero clamor de nuestros prójimos con mayor nitidez y claridad. Nos dice el Concilio Vaticano II: «manejen cotidianamente la Sagrada Escritura para adquirir en la lectura y meditación de las divinas letras "el sublime conocimiento de Cristo Jesús". Fieles a la mente de la Iglesia, celebren la sagrada Liturgia y, principalmente, el sacrosanto Misterio de la Eucaristía no sólo con los labios, sino también con el corazón, y sacien su vida espiritual en esta fuente inagotable.» (Perfectae Caritatis, 6). La Eucaristía siempre como «fuente y cumbre de toda la vida cristiana» (Lumen gentium, 11).

Nuestro mundo muchas veces más que hablar grita; una tendencia social a la que se ha denominado crispación. Se trata de una lucha sin tregua por imponer nuestra voz sobre la de los demás, donde muy a menudo no se dialoga, solo se discursea sin importar para nada las opiniones del otro, y esta dinámica, tristemente, llega a la Iglesia y a veces también nosotros caemos en la descalificación, cuando no en el insulto. Caemos en este vicio social porqué ante todo queremos imponer nuestra voluntad, aunque a menudo digamos que lo que deseamos destacar y resaltar sea la voluntad de la Iglesia e incluso insistamos en que se trata de la voluntad de Dios. En palabras del Papa Benedicto XVI: «esta doble comunión, con Dios y entre nosotros, es inseparable. Donde se destruye la comunión con Dios, que es comunión con el Padre, con el Hijo y con el Espíritu Santo, se destruye también la raíz y el manantial de la comunión entre nosotros. Y donde no se vive la comunión entre nosotros, tampoco es viva y verdadera la comunión con el Dios Trinitario» (Audiencia General 29 de marzo de 2006).

Nuestra Iglesia, siguiendo el camino iniciado por san Juan XXIII y san Pablo VI a través del Concilio Vaticano II, un camino continuado por san Juan Pablo II, Benedicto XVI y hoy por el Papa Francisco, habla de sinodalidad, de resaltar aquello que nos une e integrar las diversas sensibilidades compartiendo una misma fe, la fe de los Apóstoles que por la tradición nos ha llegado. No se trata de imponerse unos sobre otros, porque no debería haber unos y otros, sino un único nosotros con Jesucristo y su Iglesia. Nuestras comunidades saben de sinodalidad, de decidir los asuntos importantes entre todos, de no hacer nada sin consejo; es esta una gran riqueza de la Iglesia y una aportación necesaria quizás hoy más que nunca en nuestra Iglesia que desea ser sinodal. Debería existir una única voluntad que rigiese nuestras vidas, la de Dios. Escribía san Juan Pablo II: «La comunión en la Iglesia no es pues uniformidad, sino don del Espíritu que pasa también a través de la variedad de los carismas y de los estados de vida. Estos serán tanto más útiles a la Iglesia y a su misión, cuanto mayor sea el respeto de su identidad. En efecto, todo don del Espíritu es concedido con objeto de que fructifique para el Señor en el crecimiento de la fraternidad y de la misión.» (Vita consecrata, 4).

Cumplir la voluntad del Padre, he aquí la gran misión de Cristo, cumplirla hasta el extremo de dar la vida por nosotros. Cristo no nos pide habitualmente tanto, sólo nos pide salir de nosotros mismos de nuestro ensimismamiento para ver, más allá de nuestros particularismos, su voluntad. No es fácil vivir en comunidad y a la vez es más fácil buscar a Dios entre otros que también lo buscan, que buscarlo solos. Vivir en comunidad, cuanto más si esta comunidad es una comunidad de vida contemplativa donde gran parte de la jornada o quizás toda transcurre en comunidad, requiere alejarnos de nuestra voluntad y buscar en todo momento la voluntad de Dios. No se trata en absoluto de renunciar a nuestra propia personalidad, Dios nos quiere como somos y nos ha llamado como somos, pero vivir por Cristo y con Cristo junto a otros que buscan vivir de la misma manera requiere una centralidad en Cristo y no una auto referencialidad constante en nuestro propio yo, tan frecuente en nuestros días. El Concilio Vaticano II lo resume diciendo que los llamados a vivir en comunidad: «ofrecen a Dios, como sacrificio de sí mismos, la consagración completa de su propia voluntad, y mediante ella se unen de manera más constante y segura a la divina voluntad salvífica.» (Perfectae Caritatis, 14).

Renunciar a la propia voluntad para buscar siempre hacer la voluntad de Dios significa sobre todo disponibilidad; no se trata de imposiciones, se trata de renuncias en aras de un amor mayor, el que debemos al Señor. Visto con los ojos del mundo actual determinadas situaciones pueden aparecer como abusos de poder por parte de los superiores o de la misma orden o instituto. Puede parecer que afectan a derechos fundamentales como los de libre circulación o de libre comunicación. Se trata de renuncias siempre fundadas en la dignidad del ser humano, creado por Dios a su imagen y semejanza, y no hay mayor dignidad que esta a la par que la de haber sido elevados a la categoría de hijos del Padre en unión de su hijo Jesucristo y por y con Jesucristo. Una renuncia siempre inteligente. Escribe Dom Dismas de Lassus, Prior de la Gran Cartuja: «No es sino a Dios a quien debemos una obediencia total e incondicional, tanto de nuestra voluntad como de que nuestra inteligencia, porque es la Bondad y la Verdad absoluta. (…) Por el voto de obediencia, prometemos la sumisión de nuestra voluntad, no la de nuestra inteligencia. (…) La sumisión de la voluntad no puede ser perfecta sin la colaboración de la inteligencia.» (Risques et dérives de la vie religieuse.)

La disponibilidad no acaba con los votos solemnes, mejor aún, con estos se inicia su desarrollo en plenitud. Nadie se incorpora a una comunidad para realizar esta u otra tarea, tener este u otro oficio o responsabilidad; se incorpora con plena disponibilidad a la voluntad del Señor y es este un camino que no acaba con la emisión de los votos temporales o perpetuos, sino que es una tarea para toda una vida. Siempre se trata de una disponibilidad libre, inteligente, razonada y por amor. ¿Cuántas veces al entrar en un monasterio, en un convento, en una comunidad religiosa, creemos haber alcanzado una estabilidad para toda la vida? y ¿Cuántas veces esta idea no se derrumba al contacto con la realidad?

Dom Dismas de Lassus afirma: «la obediencia de ninguna manera permite al superior dictar al religioso lo que éste debe pensar. Nuestra inteligencia debe someterse a Cristo, a través de la Iglesia, y esta sumisión a la Iglesia podrá ser enseñada por el superior, pero él no puede ir más allá. No es él quien tiene autoridad en asuntos de fe o moral, ya que él mismo está sujeto a esta obediencia a la Iglesia, al igual que todos sus monjes. Y dado que sólo puede mandar de acuerdo con las Constituciones, está claro que no puede hacerlo en cuestiones de política, de filosofía u otras. Por supuesto, debe garantizar la formación de sus monjes, pero esto no exige obediencia: la inteligencia debe ser convencida, no puede ser constreñida.» (Risques et dérives de la vie religieuse).

Obediencia a Dios y a la Iglesia, renuncia voluntaria, inteligente y libre a nuestra propia voluntad para intentar cumplir la voluntad de Dios. Dios nos quiere libres y libremente dispuestos a seguirle y a cumplir su voluntad. Y a veces esta su voluntad nos cuesta interpretarla, reconocerla. En palabras del monje cisterciense y obispo Erik Varden, contemplándole sabremos: «En primer lugar, que Dios es un Dios vivo, presente y activo y por ello nosotros debemos vivir en un esta­do de alerta contemplativa y expectante; en segundo lugar, porque lo que Dios dice exce­de nuestra capacidad individual y requiere nuestra humildad ante la verdad; y en tercer lugar, porque la palabra de Dios está dirigida a todos nosotros juntos y nos necesitamos unos a otros para recibirla, comprenderla rectamente y seguirla fielmente.» (La explosión de la soledad. Sobre la memoria cristiana.).

Hay un camino para conocerle, un único camino, contemplarle. Contemplando su rostro aprendemos a conocerle, conociéndole aprendemos a reconocer su voz, reconociendo su voz podemos saber cuál es su voluntad, sabiendo cuál es su voluntad aprendemos a seguirla, siguiéndola aprendemos a amarle y amándole aprendemos a decir: ¡hágase tu voluntad!

fra Octavi Vilà Mayo.

Monje cisterciense.

Obispo de Girona.

https://www.conferenciaepiscopal.es/wp-content/uploads/2024/05/Materiales-Pro-Orantibus-2024.pdf

diumenge, 12 de maig del 2024

Ascensió del Senyor Any B. Primeres comunions a la Parròquia de sant Vicenç de Tossa de Mar

 

Ascensió del Senyor Any B

Primeres comunions a la Parròquia de sant Vicenç de Tossa de Mar

Diumenge 12 de maig de 2024

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 4,1-13 i Mc 16,15-20

 

Celebrem avui la solemnitat de l’ascensió del Senyor al cel en cos i ànima. Ho fem quaranta dies després de la Pasqua i pocs dies abans de la Pentecosta, les dues celebracions que obren i tanquen el temps pasqual, avui l’Església ens proposa de recordar el moment en que Crist deixà de manera definitiva  aquest món i se’n tornà al cel d’on havia baixat per fer-se home. Què ens diu a nosaltres avui aquesta celebració? Ens ve a dir primer que si Déu envià al seu Fill a la terra, fet home com nosaltres llevat del pecat, ho feu perquè aquest assumís la nostra condició humana. Ell va viure com un home, va patir i va morir com un home; però la seva vinguda no era motivada tant sols pel seu desig de compartir el nostre dolor i la nostra mort, sinó que vingué a mostrar-nos que un cop ressuscitat havia vençut a la mort i que aquesta victòria no era per quedar-se-la per a Ell tot sol, havia vingut i havia vençut la mort per compartir amb nosaltres la seva resurrecció, la vida vertadera, eterna i perdurable. Aquesta vida que és participació en el Regne de Déu no és per viure-la amb els paràmetres humans, és per viure-la compartint la gloria amb Déu, allí on Ell resideix i que nosaltres en diem el cel.

Crist ens obre camí, vencent la mort i pujant al cel, Crist ens mostra el que vol per a nosaltres si complim dos manaments, que semblen simples i senzills, però que potser  en la pràctica no ho són tant: estimar a Déu i estimar als nostres germans i germanes. La nostra vida de creients, la nostra vida de fe és doncs per viure-la mirant al cel, com els deixebles quan contemplaven a Crist pujar-hi, és a dir estimant a Déu; però amb els peus a la terra, és a dir estimant als germans.

El que ens demana Crist una vida en comunió amb Ell. I aquesta comunió la mostrem acomplint els seus dos fonamentals manaments, els manaments de l’amor que resumeixen qualsevol altre, i també mostrem aquesta comunió amb el Senyor compartint la taula del pa i del vi, la taula del seu cos i de la seva sang, la taula de l’Eucaristia. A aquesta taula s’hi apropen avui aquests germans i germanes nostres.

No se trata pues de un simple rito, tampoco el carácter festivo que hemos venido dando a esta ceremonia nos puede hacer olvidar su sentido más profundo. Hoy queridos hermanos y hermanas compartiendo la mesa de la Eucaristía y recibiendo por vez primera el pan que es su cuerpo, mostráis vuestra comunión con el Señor y a través de Él con su Iglesia. Cierto que es una Iglesia que quienes la formamos la hacemos siempre imperfecta, pero que como tal representa y representará siempre la presencia de Cristo entre nosotros hasta su vuelta, la que anuncia para el fin de los tiempos cuando ni la Eucaristía, ni la Iglesia serán ya necesarias porqué el mismo Cristo estará entre nosotros. Hoy Cristo está presente a través de la Eucaristía de manera privilegiada, como anticipo de su presencia definitiva.

Els deixebles no entenien molt bé que volia dir Jesús quan els deia que d’aquí a poc temps no el veurien però que poc després el tornarien a veure, que volia dir allò de que se n’anava amb el Pare (Cf. Jo 16,17). Si el Fill de Déu havia assumint la nostra humanitat i assumint-la li retornà tota la seva bellesa; si per la seva passió i mort a la creu Jesús compartia la nostra feblesa i la nostra mort; si per la seva resurrecció Crist ens oferia la vida veritable; si per la seva ascensió al cel el Fill de Déu ens obre les portes del Regne, és perquè nosaltres aquí vivint amb els ulls fits al cel i tocant sempre de peus a terra, no desentenent-nos dels nostres germans, mantinguem viva l’esperança en la seva tornada gloriosa i vivim en aquest món en comunió d’amor amb Ell.

dissabte, 11 de maig del 2024

Ascensió del Senyor Any B. Confirmacions a la Parròquia de sant Llorenç de Maçanet de la Selva

 

Ascensió del Senyor Any B

Confirmacions a la Parròquia de sant Llorenç de Maçanet de la Selva

Dissabte 11 de maig de 2024

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 4,1-13 i Mc 16,15-20

 

L’Esperit Sant és la força que ens fa testimonis del Crist, fins als límits més llunyans de la terra. Aquest testimoniatge ens demana de viure d’acord amb la vocació que hem rebut, viure practicant la paciència, suportant-nos amb amor i vivint units els uns amb els altres, constituint així el cos de Crist que és l’Església. Avui uns germans i germanes nostres confirmen la seva fe, renoven la seva fe; és un acte important que forma part del itinerari de la seva vida de creients. Van rebre l’aigua del baptisme, van rebre el cos de Crist i avui reben la força de l’Esperit Sant. És un acte i un moment important per a ells i ho és també per a tots nosaltres. La nostra fe s’ha de confirmar, s’ha de refermar cada dia i quan uns germans i germanes nostres reben aquest sagrament de la confirmació, aquest fet ens ha de portar a tots nosaltres a preguntar-nos com la vivim la nostra fe, com la cuidem i com la compartim.

Els apòstols mentre Jesús s’enlairava davant d’ells, quedaren bocabadats mirant al cel, però de fet tenien els peus ben fixats a terra. Per a ells començava de debò la seva missió. Aquell qui se’ls havia aparegut viu durant quaranta dies, tal com ho havien pogut comprovar de moltes maneres, aquell que els parlava del Regne de Déu, aquell que els havia ensenyat la bona nova i els havia confiat una missió concreta en virtut de l’Esperit Sant, ara era endut cap al cel.

Estem als darrers dies del temps pasqual. En certa manera nosaltres també hem comprovat de moltes maneres que Jesús viu i també a nosaltres ens ha confiat una missió, la mateixa que als Apòstols, la de donar testimoni de la bona nova a tot el món. Els temps són diversos, les circumstàncies diferents, però la missió és tant sols una, predicar a tothom la Bona Nova de l’Evangeli. Hem de viure la nostra fe amb aquest afany evangelitzador, donant-ne testimoni, no tant sols de paraula, sinó sobretot i per damunt de tot amb la nostra mateixa vida, vivint com a testimonis del Crist.

Formar part del poble dels batejats vol dir creure en Crist i creure en Crist vol dir viure d’acord amb els seus preceptes. Vol dir viure amb els ulls mirant al cel i els peus tocant a la terra; tal com visqueren els deixebles l’ascensió del Senyor, tal com viu l’Església la seva missió, tal com hem de viure cadascun de nosaltres la nostra fe. El cel i la terra són els dos eixos sobre els que transcorre la nostra vida de creients; el cel com a objectiu, com a futur; la terra com a actualitat, com a present.

La nostra fe mira cap al cel però transcorre per la terra; tenim en el món el lloc de missió mentre tenim el cel com a única esperança que neix de la vocació rebuda. Aquí a la terra el Senyor coopera amb nosaltres quan fem la seva voluntat mentre esperem l’acompliment de la promesa del Pare, i acomplim la seva voluntat quan ens estimem els uns als altres i estimem Déu. Aquest Déu que és el Pare que acull al seu Fill al cel, a Crist,  qui ens hi espera tot convidant-nos a participar del seu Regne. La nostra fe és per viure-la tocant de peus a terra però sempre amb els ulls fits al cel. Mirar cap al cel ens mostra l’esperança i avui tenim molta set d'esperança, tot el món està assedegat d’esperança. En paraules del Papa Francesc en la butlla de convocatòria del jubileu de 2025 «l'Esperit Sant, amb la seva presència perenne en el camí de l'Església, és qui irradia en els creients la llum de l'esperança. (Spes non confundit, 3). Ell la manté encesa com una flama que mai s'apaga, per a donar suport i vigor a la nostra vida.» Avui aquests germans i germanes nostres han estat confirmats en la fe i en l’esperança. Una esperança que no cedeix davant de les dificultats: perquè es fonamenta en la fe i es nodreix de la caritat.

Assemblea de Càritas diocesana de Girona. Sarrià de Ter dissabte 11 de maig de 2024

 

Assemblea de Càritas diocesana de Girona

Sarrià de Ter dissabte 11 de maig de 2024

 

Ens diu el Papa Francesc en la butlla de convocatòria del jubileu del proper any 2025 que hem de ser «diligents en la caritat i perseverants en l'esperança».

No hi pot haver una sense l’altre. La pràctica de la caritat ha de ser transmissora d’esperança. D’això en sabeu molt, davant les dificultats de la vida, d’aquelles dificultats amb que la nostra societat carrega als menys afavorits socialment, cal ser portadors de caritat i creadors d’esperança.

No ens podem acostumar, no ens hem mai d’acomodar a la injustícia social. En correm el risc, ja poques coses ens sorprenen i encara menys ens corprenen, ens toquen el cor. Ens hem habituat a veure tota mena d’injustícies i de desgavells i o bé girem la vista cap a un altre costat o bé pensem que és natural que existeixin, que algú s’ha buscat viure-les. I no és pas així, la desigualtat, la discriminació en l’accés a recursos tant bàsics com l’habitatge, la sanitat, l’educació o l’alimentació no és pas natural, ans al contrari va contra la llei i la voluntat de Déu que ens convida un cop i un altre a estimar-lo a Ell i a estimar al proïsme.

La caritat és a dir l’amor, és la mostra fefaent de la fe. Ens diu també el Papa Francesc que cal que «la fe sigui joiosa i la caritat entusiasta; perquè cadascun sigui capaç de donar encara que sigui un somriure, un gest d'amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l'Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d'esperança per a qui ho rep.»

Vosaltres ho sabeu molt bé tot això perquè des de la joia de la fe, practiqueu de manera entusiasta la caritat i acabeu essent sembradors d’esperança amb un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera i un servei gratuït.

Gràcies per la vostra tasca, gràcies per ser-hi, gràcies per sembrar l’esperança enmig del nostre món i per tenir-ne cura, regant-la amb l’aigua de la caritat.


dimarts, 7 de maig del 2024

Dimarts de la setmana VI de Pasqua

 

Dimarts de la setmana VI de Pasqua

Santuari de la Mare de Déu de Loreto a Tarragona

Reunió 255 de la Conferència Episcopal Tarraconense

Dimarts 7 de maig de 2024

Fets 16,22-34; Salm 137,1-2abc.2d-3.7c-8 i Jo 16,5-11

 

«Què haig de fer per salvar-me?» Aquell escarceller havia quedat estorat davant el gran terratrèmol que trencà les cadenes i obrí les portes. El missatge de Crist, la bona nova arriba a vegades de maneres ben curiosa. Ho sabem prou bé, Déu crida quan vol i com vol. A nosaltres ens toca tenir a punt la resposta a la pregunta d’aquell qui té el cor tocat per l’Esperit i cerca la salvació.

Hem de tenir a punt com Pau la resposta «Creieu en Jesús i us salvareu.» Ens hi ha d’ajudar a aquesta tasca el Defensor, el Paràclit, l’Esperit sant. La força de l’Esperit ens mou a respondre al món que en Crist hi ha la salvació; que sols en Ell, que és l’únic just, hi ha la salvació.

Aquesta és la bella missió que ens ha estat encomanada, a la que no podem renunciar de cap de les maneres. És la més bella de les missions perquè implica portar a Crist al cor dels homes i dones del nostre temps, a acostar-nos a la salvació.

Demanem al Senyor que la força de l’Esperit davalli i romangui sobre nosaltres sempre perquè siguem fidels, com Pau, a aquesta tasca de transmissors de la fe i de l’esperança de la salvació. I ens cal fer-ho, com ens diu avui sant Ciril d’Alexandria en l’Ofici de lectura, essent una sola cosa per la pietat, la comunió i l’Esperit.

diumenge, 5 de maig del 2024

Diumenge VI de Pasqua / Cicle B. Monestir de Sant Daniel

 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle B

Monestir de Sant Daniel

Diumenge 5 de maig de 2024

Fets 10,25-26.34-35.44-48; Salm responsorial 97,1.2-3ab.3cd-4; 1Jo 4,7-10 i Jo 15,9-17


Crist ens estima tal com el Pare l’estima a Ell i nosaltres hem d’estimar als germans tal com Crist ens estima a nosaltres. Aquesta és la llei de l’amor, al cap i a la fi tot es resumeix en aquest doble manament de l’amor: l’amor a Déu i l’amor als germans. Un amor vertical que ve del Pare cap a nosaltres i un amor horitzontal de nosaltres cap als germans; però no són dos amors diferents, ni encara menys divergents, són un sol amor que ve del Pare i que passant pel Fill ens arriba a nosaltres per tal de que nosaltres en siguem també transmissors.

Sols estimant som vertaderament fills de Déu, ens ha dit sant Joan i l’amor ve també, necessita també, d’un profund sentiment d’humilitat. Pere reaccionà ràpidament davant de Corneli quan aquest es prosternà als seus peus dient-li “Posa’t dret que soc home, igual que tu”. L’horitzontalitat de l‘amor de Déu vessat damunt nostre per la passió, mort i resurrecció de Crist, ens fa  a tots iguals, tots som fills de Déu, tots som fets fills amb el Fill. Sant Benet ens dirà de no anteposar res a l’amor al Crist, que en la pràctica vol dir alhora no anteposar res a l’amor al proïsme. Què s’hi interposa a aquest amor? Doncs preferencialment la nostra conveniència, la nostra mandra a sortir de nosaltres mateixos, a renunciar a la falsa comoditat de l’egoisme.

Si hem de ser reflex de l‘amor de Crist, missatgers del seu amor cal que nosaltres no siguem avars amb el nostre amor al proïsme, avançant-nos a honorar-nos els uns als altres, com escriu sant Benet. Així ens ha dit sant Joan que Déu s’ha avançat a estimar-nos, que Ell ha estat el primer d’estimar-nos, ara ens toca a nosaltres respondre amb fets a aquets amor seu. Pere va veure de veritat que Déu no fa diferències, que no fa accepció de persones, com diria sant Benet. I hem de partir d’aquesta premissa per tal d’estimar amb veritat; si ens creiem millors, si ens creiem per damunt dels altres, de qualsevol altre, si ens creiem més prop de Déu que qualsevol altre nostre germà, de fet estem més lluny del Senyor que mai.

Aquest no fer accepció de persones del que parla sant Benet és la idea general de la Regla, que no prevalgui el qui té sobre el qui no té quan entra al monestir; que no prevalgui el lliure per damunt de l’esclau; que no prevalgui el més vell per professió per davant del més jove per l’entrada al monestir o que no prevalgui el qui és sacerdot per davant del qui no ho és. Però aquest igualitarisme no és pas un igualitarisme despietat, ans al contrari, sant Benet podríem dir que fa l’opció pels febles i ens ho deixa ben clar quan protegeix als infants i als ancians, als malalts o fins i tot també als qui falten. Sols som vertaderament amics de Crist, amics de Déu, si acomplim el seu principal manament, aquell, que resum el decàleg i qualsevol altre precepte, el principal manament de Déu que és el de l’amor. Un amor que no significa accepció de persones però que alhora és preferencial vers els qui més pateixen, vers els qui menys tenen, vers els qui més sols se senten.

Estima i fes el que vulguis deia sant Agustí, perquè si estimem farem sempre el que toca, el que cal fer, ho farem guiats per l’amor. Sols si estimem, essent amics dels nostres germans i germanes, serem vertaderament deixebles, vertaderament amics del Crist, amics de Déu.


dissabte, 4 de maig del 2024

Diumenge VI de Pasqua / Cicle B. Confirmacions a la Parròquia de sant Pere i sant Pau de Canet de Mar

 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle B

Confirmacions a la Parròquia de sant Pere i sant Pau de Canet de Mar

Dissabte 4 de maig de 2024

Fets 10,25-26.34-35.44-48; Salm responsorial 97,1.2-3ab.3cd-4; 1Jo 4,7-10 i Jo 15,9-17

Déu no fa diferències de persones, no fa accepció de persones i acull a tothom qui creu en ell i fa el bé, digué Pere a un Corneli desconcertat davant la reacció de l’apòstol que l’havia fet aixecar. La fe ens fa iguals, ens fa a tots fills de Déu. Els creients som homes i dones com qualsevol altre, amb les nostres virtuts, amb els nostres defectes; ens distingeix però un compromís concret i ben definit, la fe en Déu, la fe en Crist el seu fill fet home com nosaltres i que morint a la creu i ressuscitant, per totes dues coses que són indestriables una de l’altra, ens ha fet plenament fills del Pare juntament amb Ell. La força que ens empeny a acollir-lo i a seguir-lo, és la força de l’Esperit Sant, aquell que era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus.

La crida universal a la salvació costà d’entendre fins i tot als apòstols, sols la gràcia de l’Esperit els empenyé a universalitzar la fe, a ser conscients de que el missatge de Crist, la bona nova de l’Evangeli calia que arribés a tothom. La fe implica compromís, un compromís que bàsicament té dos components: l’afany evangelitzador i l’amor. L’amor és el principal component de la pràctica de la fe, no podem ser creients teòrics, sinó estimem de res no valdria la nostra fe, perquè l’amor, aquest amor amb el que hem d’estimar-nos els uns als altres ve de Déu i Déu vol que ens estimem, que siguem evangelitzadors, és a dir missatgers del seu amor enmig del nostre món, com ho foren Pere i els gentils que s’incorporaren a la fe ja fa tants segles.

La donació de l’Esperit que esteu a punt de rebre us ha de servir per confirmar-vos en la fe, per confirmar-vos en el vostre paper d’evangelitzadors de la bona nova i de l’amor de Crist. No, no és aquesta una tasca reservada als bisbes, als preveres, als diaques o als religiosos; ser evangelitzadors és una tasca de tots els creients. I com heu d’evangelitzar? Doncs vivint la vostra fe amb sinceritat, amb joia i amb esperança, amb una confiança plena en el Senyor. Si viviu la vostra fe contents, si la vivim tots plegats amb joia, no hi podrà haver cap altre llenguatge millor que aquest per fer arribar la fe als qui ens envolten als qui tracten amb nosaltres, perquè veuran que creure vol dir ser feliç.

En paraules del Papa Francesc: «Veieu, la novetat de Déu no s'assembla a les novetats mundanes, que són totes provisionals, passen i sempre es busca alguna cosa més. La novetat que Déu ofereix a la nostra vida és definitiva, i no sols en el futur, quan estarem amb Ell, sinó també ara: Déu ho està fent tot nou, l'Esperit Sant ens transforma veritablement i vol transformar, comptant amb nosaltres, el món en què vivim. Obrim la porta a l'Esperit, deixem que Ell ens guiï, deixem que l'acció contínua de Déu ens faci homes i dones nous, animats per l'amor de Déu, que l'Esperit Sant ens concedeix. Que bonic si cada nit, poguéssim dir: avui a l'escola, a casa, en el treball, guiat per Déu, he realitzat un gest d'amor cap a un company, cap els meus pares, vers un ancià.» (28 d’abril de 2013).

Sou davant del món testimonis, confirmant ara allò que vau rebre pel baptisme, refermant la vostra fe esdeveniu evangelitzadors, i no ho oblideu mai ho sereu renunciant alhora a fer el mal, disposats a perdonar, a ajudar i a estimar a qui ho necessiti. No hi pot haver millor programa de vida i tot plegat és conseqüència de l’amor que Déu ens té i amb el que omple la nostra vida. Un amor el de Déu que s’encomana, que no es pot quedar retingut, aturat en nosaltres mateixos, que cal que fem arribar a tothom.

Us seran imposades les mans, sereu signats amb la unció del sant crisma i amb el senyal de la creu, uns petits gestos que porten al darrera una forta càrrega, la de ser fets semblants a Crist per la força de l’Esperit, ser fets participants de la missió de Jesucrist, ser testimonis de la veritat al món. Que el Senyor us hi ajudi i que l’Esperit Sant us doni la força per mantenir-vos ferms en la fe i l’amor de Déu.

divendres, 3 de maig del 2024

Festa de la Santa Creu. Parròquia de Sant Pere de Figueres

 

Festa de la Santa Creu

Parròquia de Sant Pere de Figueres

Divendres 3 de maig de 2024

Nm 21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.3; Fl 2,6-11 i Jo 3,13-17

Creure en un Messies crucificat pot semblar per a alguns un escàndol i per a d’altres un absurd (Cf. 1Co 1,23). La creu és quelcom més que un símbol, més que un logotip, que diríem avui. Perquè no és tant sols un instrument de tortura de temps afortunadament passats, sinó que al qui a ella fou clavat, al qui a ella es va abraçar i abraçant-s’hi estengué els braços al món, és ben bé present avui entre nosaltres. Com pot ser que un símbol de mort, és més d’una mort infame, hagi esdevingut per a nosaltres un símbol de vida? 

D’aquest arbre en el qual tot sembla parlar de derrota, sorgeix la victòria de la vida sobre la mort, de la justícia sobre la injustícia, de la llibertat sobre l’esclavatge. Potser no costa tant d’entendre, moltes causes humanes tenen els seus màrtirs, els seus testimonis, els seus herois que en un moment donat no han dubtat en posar per davant de la seva vida una causa justa. Ens ho diu també l’Apòstol costaria trobar algú que volgués morir per un home just, per una causa justa; trobaríem algú que estaria disposat a morir-hi; però el qui tenim davant dels ulls amb el misteri de la creu és a Déu donant prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres, per tota la humanitat. (Cf. Rm 5,7-8). 

Ens ho ha dit el bell himne de la Carta als Filipencs, Déu renuncià a la seva condició divina per prendre la nostra condició humana, per fer-se en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, fins al punt de compartir el dolor humà, de compartir tot allò que comporta la humanitat en un moment o altra: traïció, deserció, por, angoixa, solitud. D’aquesta manera el Fill de Déu enlairava la nostra humanitat fins a la condició de fills de Déu, així havent estat just un de sol, tots els homes són fets justos i obtenen la vida. (Cf. Rm 5,18). 

Què ha canviat el sacrifici de la creu en la vida humana? Segueix existint dolor, girem als ulls vers ella i si la mirem no salvem aquesta vida nostra com aquells que dirigien llur mirada vers la serp feta de forja i posada en forma d’estàndard per Moisés quan el poble havia acabat la paciència i s’havia revoltat contra Moisés, afamats de pa, assedegats d’aigua i fastiguejats del mannà que queia del cel. Segueix existint l'angoixa i la solitud. 

La gran lliçó de la creu ens la mostra aquell mateix qui hi fou clavat, la darrera paraula no la té el dolor, ni la mort; la darrera paraula la te la vida eterna. El nostre món cerca l’enlairament, cerca honors, dignitats, diners, influència; tot caduc, tot plegat no són més que paraules que surten de la boca de cors no sincers, com ens ha dit el salmista. De la contemplació del Crucificat brolla la voluntat de donar testimoniatge. En paraules del Papa Francesc si aprofundim la mirada en Jesús clavat a la creu, el seu rostre comença a reflectir-se en el nostre, els seus trets es tornen els nostres, l'amor de Crist ens conquereix i ens transforma (Cf. 14 de setembre de 2021). 

La gran lliçó de la creu no és el sofriment pel sofriment, és l’amor que hi ha darrera d’aquest sofriment. Ens examinem d’aquesta lliçó quan tenim davant dels ulls els sofriments del món, quan veiem aquelles imatges que de tant repetides ja no ens diuen res, no ens impacten. Ens hem habituat al dolor, sobre tot al dolor dels altres i com a molt reaccionem girant la vista cap un altre cantó per no veure els cossos d’aquells que han perdut la vida cercant  un treball i una vida digna, cossos que la mar torna per mostrar-nos la crueltat de la nostra societat; girem la mirada per no veure als qui els és arrabassada la llar quan per uns pocs diners no poden fer front al lloguer i així tantes coses que provoquen dolor i arruïnen vides. 

Mirar la creu, mirar al crucificat és mirar el dolor de la humanitat, que no és genèrica, que té rostres ben concrets. Com deia també el Papa Francesc Crist mirava a la cara, als ulls, Jesús no sols pensa en el que vol dir al seu interlocutor, sinó que pensa en ell, en qui té davant dels ulls, fins i tot abans de pensar, el mira, el mira fixament, amb amor; perquè sense el reconeixement de l’altre, no sols matem la dignitat de l’altre, sinó que també morim nosaltres mateixos. La creu és ben present en el món, és ben present al nostre voltant perquè en cada crucificat clavat a la creu pels claus de la societat, hi ha el rostre de Crist. 

Nicodem fou un dels pocs que s’atreví a acostar-se al calvari, a portar una barreja de mirra i àloe per sepultar a Jesús, i a prendre el seu cos per amortallar-lo amb un llençol. Nosaltres no tenim a Jesús a la vora, però hi tenim als qui són imatge seva, aquells als qui Ell es feu semblant, als nous crucificats. A ells sí que ens hi podem acostar com Nicodem amb amor i sense temor, amb compassió, sols així haurem aprés la gran lliçó de la creu.